(Dibuix de Daniel Clowes, cartell de la peli Happiness)
El programa televisiu Polònia pot entrar en crisi. La realitat supera la ficció. Si voleu una mostra hilarant del xoc de trens nacionalistes entre Espanya i Catalunya, només ens hem de remetre al programa de la primera cadena del passat dimarts amb les antològiques intervencions de "José Luís" Carod Rovira i d'uns potencials clients de la COPE repartits entre el públic. Ho sento, soc pesat: Ni en "José Luís" representa la complexitat de la societat catalana, ni els seus sparrings espanyolistes són la mesura perfecta de la complicada estructura de l'estat espanyol. El debat irresoluble de les identitats via política té aquest handicap. Per la via sentimental no ens en sortim. Ho penso així i potser m'equivoco.
La complexitat del tema -no em canso d'explicar-ho en aquest blog intempestiu i relativista- necessita posar en joc moltes variables, les sentimentals incloses. Els precursors del catalanisme polític amb prou feines plantejaven el dilema en els termes d'en "José Luís". La història del catalanisme oscila entre federalismes, autonomismes, unitarismes a la camboniana manera, confederalismes i independentismes més o menys nacionalistes.
El debat de l'altre dia és l'altra cara, la més divertida i patètica al mateix temps, del Polònia. Els actors evidenciaven el camí que mena al xoc de trens. Espanya és una realitat polèmica i no reeixida, Catalunya és un país complicat i massa abocat a ser eina electoral. Matèria d'agenda política de cada partit.
Si el fet diferencial o la pluralitat de l'estat, s'enten per la via COPEra o per la via "José Luís", alguns partits en treuran profit, altres no en treuran gens ni mica i la fotuda societat continuarà perplexa davant el mercat de les identitats. A parer meu això és un capítol més de la desfeta política, cultural, organitzativa i discursiva de les esquerres, siguin "partits", siguin "singularitats" o siguin ideals. Quin lio!
Però l'episodi "paraPolonès" no s'atura aquí. El guinyol "José Luís" versus hooligans espanyolistes va eclipsar un capítol de l'esmentat debat molt més interessant per greu i determinant. Abans de les intervencions estelars d'en "José Luís", li va tocar el torn a Duran Lleida. Aquest democristià hiperliberal li va etzibar a una musulmana amb mocador allò de la superioritat cultural occidental, en un exercici descomunal de prepotència capitalista. Llàstima que en "José Luís" i els seus rivals sentimentals, fulminessin l'hora punta en detriment dels seus acudits nomenclatius. Abans va intervenir el Llamazares (Flamarades?), però els seus temes no interessen, no porten el signe del temps, la fanfàrria de cada dia. Llamazares, com aquest blog, estem a l'estratosfera, no toquem de "peus a terra" i estem passats de moda.
Com el dibuix del Clowes: Happiness!!!! que no ha estat res!
NOTA: Un premianenc universal, Xavier Ortells, va intervenir des del públic del plató, per preguntar a Duran Lleida sobre la necessitat de formar culturalment als polítics.
40 comentaris:
Vaig seguir el debat a partir d'en Duran Lleida. Conclusions:
1. L'ordre dels ponents tenia com a objectiu assolir les màximes quotes d'audiència. Aquest fet em féu pensar el següent:
1.1. El tema econòmic o sociològic no importa gaire a la majoria d'espanyols ja que amb l'invent dels crèdits i les hipoteques dels bancs i les caixes tothom juga a fer-se el ric.
1.2.Aquest fet, més el desprestigi, l'activitat intermitent i un ús pretèrit i desfassat del discurs dels sindicats actuals emfatitza aquest distanciament entre estaments socials i una realitat desvirtuada sobre l'economia -l'informe d'ahir del FMI i de la banca sobre occident pel 2008 fa por!- fa allunyar les posicions dels treballadors, assalariats o no, del nostre estat.
2. Si la gent no es mobilitza per l'economia i sí pels nacionalismes, això indica que Espanya es baralla no per una pèssima socialdemocràcia que tendeix a deteriorar-se any rere any, sinó que es mou exclusivament per identitats i desitjos nacionals. En aquest sentit és comprensible que un gruix importantíssim de classe obrera d'arreu de l'Estat voti el PP.
3. El votant d'Espanya no vota amb el cervell, sinó amb el cor.
4. El votant espanyol nacionalista "espanyol" no s'adona que no és només nacionalista sinó principalment imperialista.
5. Sobre el discurs d'en Duran en referència a la discussió serena que va tenir amb la senyora musulmana, crec que no té res a veure amb termes econòmics. Estic d'acord amb el que va dir el Sr. Duran. Jo, com a dona, celebro haver nascut a occident i pertànyer a una tradició com la catalana. Llegeix textos literraris i jurídics medievals i veuràs que només al comtat de Barcelona ja podien seure a la mateixa taula de menjar dones i homes al segle XIII, fet que en altres zones d'Ibèria no s'assolí fins ben entrat al XIX, per exemple. Quant a dret civil, els catalans sempre van ser prou curosos i intel·liegnts de casar-se a la catalana amb gent de fora de Catalunya perquè era la manera de garantir el patrimoni del a família de la dona en cas de divorci.
A l'Aràbia Saudí, un dels països més capitalistes del món, la dona és una zero a l'esquerra perquè és dona. No fotem!!!!
Sobre en Xavi: em va fer molta gràcia i il·lusió veure'l allà, i que s'adrecés a en Duran amb un català preciós. Visca!
Toni,
és evident que no pensem de la mateixa manera, cosa que ens fa més curiosos...
parles de vàries coses, som-hi.
punt per punt.
Ordre dels ponents:
era lògic en funció de la mercadotècnia. Encara que el Gaspar tingui 300.000 vots més que el Carod, és igual, el show és el show i el "José Luís" va de perles.
El tema econòmic?
clar que importa! es pateix o es disfruta, el que passa és que els pringats no estableeixen xarxes de complicitat i els poderosos estan de xarxa perpètua.
sindicats?
naturalment que estan en crisi. Han passat de ser els responsables de les conquestes de l'estat social que tenim a Occident i ara cauen a la mateixa velocitat que cau l'estat social desmuntat per el neoliberalisme dels nassos. Desarticulats, els sindicats sobreviuen enmig de la disputa entre models de resistència i de professionalització. Lògic, hem perdut i els signes del moviment obrer no s'escapen de la derrota.
En quan al FMI, prefereixo altres referents més ajustats, qualsevol línia de David Harvey o Sennett afina més que les receptes del FMI o del Banc Mundial. Qüestió de gustos.
Identitats que mobilitzen?
I tant, el que passa és el que el discurs identitatiri (a banda i banda) constitueix un domini psicoanalític que sobrevola i totalitza la "cosa política" (entesa ontològicament).
"el votant d'Espanya no vota amb el cervell sinó amb el cor".
Quina frase més desafortunada, suposo que és un estirabot. Com si el votant català fos diferent de l'espanyol i com si ambdos tipus d'electorats fossin blocs compactes de pensament i acció. Jo crec que es vota amb l'esquelet. A tot arreu. I els esquelets es poden dirigir o no dirigir a les urnes de manera voluntària o involuntària. El cor pot aportar filies i fòbies i el cervell pot aportar lucidesa, esquizofrènia, divertimento o passotisme.
La versió esportiva del tema podria ser: Es pot "botar" amb el cos i amb la ment (cal mesurar el pes que tenim per "botar" com una pilota) i es pot "votar" alternativament amb cos/ment i amb ment/cos. També es pot, fins i tot, NO VOTAR o NO BOTAR. Totes aquestes modalitats es poden fer des d'espanya o des de catalunya.
un altre tema: votant nacionalista espanyol i imperialista?
en aquest cas estic d'acord, el nacionalisme espanyol és com el català amb un plus afegit, és imperalista. Catalunya va tenir una oportunitat de ser imperalista en temps de Jaume I o dels Almogàvers...en cas d'haver triomfat, segur que els nacionalistes catalans estarien empatats amb els nacionalistes espanyols. La vida és així.
Tema mocador, uau!
Que estigui en desacord amb en Duran Lleida no vol dir que estigui a favor de les religions, de les condicions de vida de la dona a l'Islam, etc... no fotem! als països dits islàmics existeixen nuclis de resistència laica, civil, feminista i d'esquerres que lluiten per coses similars a les que lluiten grups occidentals. En quan a que no es parlava d'economia...naturalment que no es parlava d'economia de manera explícita, però resulta que la senyora musulmana del programa viu a Espanya degut a la distribució de forces del capital a escala internacional. No està aquí de turisme, més aviat està aqui per buscar-se la vida, les garrofes, l'economia bàsica.
En Duran, ai! un democristià defensor de la simbiosi entre religió i política, no és el millor interlocutor per alliçonar a una musulmana. El problema té arrels socioeconòmiques, polítiques i culturals, l'evolució de la laicitat va per etapes i cada lloc ha passat els seus calvaris particulars, no crec que Duran Lleida o l'opus dei puguin ser útils per "mostrar-nos" el camí a seguir. El mateix penso dels xeics de l'Aràbia Saudí, musulmans rics, igual de generosos que els cristians rics dels Estats Units. Dos conceptcions especials de la religió en favor del mercat.
Bé, visca el Barça i viscala Plaça Nova!
PDT: MENYS GUINYOL I MÉS POLÍTICA (EN SENTIT LITERAL DEL TERME)
el llamazares coincidint amb les matrimoniadas...aixi com volem que guany les primaries o que tregui més de 5 diputats...
¿será un efecto óptico estràvico? después de leer a Toni acudo a mi mujer y esta me dice: ¡ cielos, con la iglesia hemos topado !
El señor Durán, modosito és, hablando de las excelencias de nuestra sociedad ante una mujer que vive entre nosotros para sobrevivir a los desmanses incautados por las potencias en el tercer mundo.
No se aguanta mucho esto. En cuanto al texto del querido Tati, me parece bastante ilustrativo de un manera de pensar distinta que pugna por no someterse a este desenfrenado carrerón de "yo soy esto y tu lo otro" en que se está convirtiendo nuestro pequeño mundo.
Yo deseo mucha soberanía para Catalunya, la merece como sociedad que puede ver más próxima la gestión pública y el territorio. Yo he nacido en el seno de una familia extremeña y lamento mucho haber de oir discursos españolistas. Me gustaría vivir en una España federal donde Catalunya tuviera más autogobierno, mejor funcionamiento y más desarrollo social. Tambien me gustaría que la manera de funciona de la España actual se ajustara més a la plurinacionalidad que hay y así, tal vez, desaparecerían los palizones de Aznar o de Carod que se necesitan unos a otros para seguir enrocados. Me averguenza la señora pepera que aparece en la TVE reproduciendo las consignas de Jiménez Losantos, como me alejo de Carod Rovira cuando este frivoliza con sentimientos para atraer votos.
Esto lo escribo en castellano pero que nadie se rasgue las vestiduras pues no voto ni a Ciutadans, ni al PP, ni al PSOE. Quiero la màxima autonomía para la tierra donde vivo que es Catalunya y que la lengua catalana supere sus obstaculos para ser normalizada.
al company pro-Llamazares...jo penso amb tú! si fos d'EUiA ho diria així: Vota Llamazares. Ja veus que, com he dit més amunt, "no estem de moda" i pringuem amb la graella horària més delictiva. Que coi! m'agrada el Llamazares, sí senyor!
compañeros, a mi tambien me gusta Llamazares. Gaspar se pronuncia igual en castellano que en catalán.
Nos vemos en la plaça nova, más nueva que nunca como Fundador Domeq.
està bé el to del Tati, doncs darrerament si algú critica a Carod des de posicions com les del Tati,de seguit pot rebre l'acusació d'anticatalanista i això comença a ser massa habitual nomes que llegiu les cartes al director a EL PUNT o AVUI. Ja està bé de que Carod o Mas parlin en nom de tots els catalans, no hi ha dret. No tots els catalans ens sentim representats per aquests liders ni crec que tots els espanyols combreguin amb les paraules de la brunete mediática.
Quan va creixer ERC va ser quan el PP de l'Aznar la deia més grossa. Abans no estavem ni millor ni pitjor, però amb un PP i una ERC fluixets, almenys es parlava d'altres coses que també són importants. Estem de democràcia i hem d'aguantar que aquests tinguin molts vots i això em fa pensar el que diu el partidari de LLamazares quan si no surts per la tele en hora punta no et menges un rosco.
totalmente de acuerdo con mi tocallo...me cansan estos discursos…tanto aquí como allí…son ellos mismos los que se necesitan…y ellos mismos los que se retroalimenta…LLAMAZARES SI.
home, pensava que els dos "rafas" ereu els mateixos, senbla que la xarxa EUiA agrupa un marxisme-rafaelista molt coincident i emergent. Salut i rafaelisme! socis de coalició i, sobretot, companys de trinxera.
VIST I NO VIST SEMPRE EL MATEIX ESTIRA I ARRONSA DE QUI SOM I QUI NO SOM DE CARA A LA galeria i el pais que vivim va per un costat i els senyors aquests d'erc segueixen fent gros el PPI VINGA MÉS QUE VINGA. Però que es pensava que li dirien al Carod en un programa així? i què es pensaven que escoltarien els entrevistadors? això mateix fet un materialillu per agitar la coctelera i què? sempre igual. no s'apren ni així, massa tele ! ja tenií raó que el programa del Toni Soler està superat del tot per aquest espectacle. Un vicepresident del govern català deixant anar el tema en plan barra de bar davant dels que porten el guió preparat per la cope de cada dia. I el tiu José Luís joganer i socarronet passant-so bomba davant del personal, recollint vots a catalunya i augmentant el paquet dels espanyoleros que mai el votaran perquè viuen a la resta de la península. Recontracollons que no hi ha manera. I el Montilla ha d'aguantar un vicepresident del govern d'aquest nivell? Ojalà el carretero posi llenya a la graella i que salti per l'aire aquest catxondeo d'ERC que n'hi ha per llogari cadires. Jo em dic Joan Josep i si em diuen Juan Jos´´e els dic que prefereixo dir-me en català però no li dic al que em diu així que la culpa és de Felip V. mareta de DEU que en som de pesadets a vegades i en compte de desmuntar l'Espanya conservadora ens dediquem a fer-la més i més gran. Mentres ERC tingui vots a Catalunya a aquest partit ja li va bé que a Espanya no entenguin la diversitat nacional. El problema és que això dóna vots i el conflicte està sempre obert i al PP li va collonudament per seguir dient que tots els catalans son com el senyor Carod i així continuem fins que peti tot d'una. Pesadillos que són uns i altres, renoi.
te quedaste desahogado colega. Puedes darte un garbeo montado en tu Renault Scenic que yo lo haré en mi Opel Corsa, ya que tienes más razón que el chaleco de Saramago.
Estoy contigo compañero y esto del José Luís Rovira es como el circo Ciudad de los Muchachos en versión Rodríguez de la Fuente.
Le ha dado a lo bajo unos 500.000 votos al Rajoy. Por lo bajo y calculando justo. NEGOCIO REDONDO, EL PP SUBE, ERC TAMBIEN Y EL RESTO A COSER CALZONCILLOS.
Tinc la sensació que queden poques illes com aquest blog.
Em sento com un nàufrag en mig del merdós mar dels nacionalismes
i què em diueu d'en Boadella?
Un àdeu a Catalunya i...un ya estoy aquí! a l'Españnya! És de divan.
maragallades,carotades,boadellades...no es miren el melic... per què no en tenen!! són únics! ho pretenen i es perden,i evidentment tan feliços! El problema és els altres, els que patim la disbauxa.
L'única cosa és que en Boadella pot fer guinyotades perquè és actor, el perill és confondre els escenaris, el bufó sempre ha fet el truà intentant fer-se el graciòs amb el poder, cosa que es repeteix en la història i malgrat que el temps passa, les bufonades tenen alguna cosa de tristor
Doncs, amb tota sinceritat, i sense que serveixi de precedent, vaig veure un Josep Lluís coherent i no puc dir que em desagradés. No només per la legítima defensa del seu nom, també en relació a la diferenciació entre nacionalismes (espanyol i català) i el seu independentisme.
Un altre cosa, tantíssimes vegades els votants (espanyols, catalans o canadencs , tan si fot això) no votem ni amb el cor ni amb el cervell: Voten (o votem) amb el cul. O no?.
Ja ho tenim, per fi els anarquistes podem defensar amb orgull la nostra terra...
http://www.nationalanarchismus.org/Nationalanarchismus/NA-International/NACIONAL-ANARQUISMO/nacional-anarquismo.html
Una mostra mes de fins on pot arribar la dèria del nacionalisme.
Doncs la vostra dèria comunista no es pot dir que hagi aconseguit bons resultats. Ni en el passat ni en el present.
la dèria comunista no ha existit mai, doncs el comunisme no ha existit mai, allò que deien que era comuniesme no arribava ni a la sola de la sabata del que pronosticava l'avi Marx. El comunisme no és un referent electoral és (o volia ser) "el moviment real que aboleix l'estat de les coses presents" (k.marx/f.engels, el manifest). En quan al molt amic lou roig: em pregunto què té que veure amb la política-política un debat sobre que un senyor es diu José Luís, i en canvi, té molt a veure amb el fetge que pel que sembla dóna vots. La viva mostra de la crisi de les esquerres mundials està en aquesta frase "yo no me llamo José Luís". I no es salva ni ICV que quan cal també balla la dança nominativa. Entre tots anem engreixant el delirium ad infinitum.
EGO SUM VITIS VOS PALMITES
Bé, jo em dic JACQUES, ara bé, em podeu dir Jaume o Santiago, que jo em seguiré dient JACQUES.
doncs jo em dic BOND.
JAMES BOND, off course, i encara que el meu actor Sean Connery sigui escoces...jo soc fermament partidari de la corona unida de sa graciosa majestat la Reina de la Gran Bretanya i al mateix temps dic que el José Luís treballa per el PP amb les seves dèries i romanços.
oo7 al servei de la Gran Bretanya.
repeteixo; no em dic Jaume, en dic James, Bond, James Bond.
JO EM DIC ALBERT PERÒ SI EM POSEN ALBERTO NO DIC QUE ES CULPA DE L'ONZE DE SETEMBRE A LA PERSONA QUE M'HO DIU. TAMPOC S'HA DE SER MARRULLERO COM EN JOSÉ LUÍS. PERÒ EL JOSÉ LUÍS BUSCA VOTS I JO NO. NOMÉS SOC DELINEANT
"Yo me llamo ARNALDO OTEGUI, soy de Batasuna pero me llamo ARNALDO en castellano pues no me aclaro ni yo."
mira mira, un indepedentista que no es tradueix el nom. li agrada el castellà?
Em dic Elton, Elton John. No em dic Eltó Joan. I voto ICV!
comencem bé la precampanya:
ERC: YO NO ME LLAMO "JOSÉ LUÍS"
PSOE: "CON Z DE ZAPATERO" tot i que en aquest cas el ZP sí es diu "José Luís".
ningú té ganes de dir-se "José Luís"?
està que peta! i el jefe sociata valencià amb EL seu piset li dóna més vots al PP. Si el llamazares i l'herrera fessin alguna declaració divertida igual pujaven de vots però no els fan cas.
quedi clar que l'autor d'aquest article no critica al Carod per el que va dir.
Senzillament es parla del punt zero en que està arribant la parapolítica com a substitut de la política.
Naturalment que en Carod és diu Josep Lluís.
No és aquest el tema. Encara que ho sembli.
àngel
I tant, si critiques en Carod. Anem bé si us sentiu tan lluny del que va dir. Tenia tota la raó del món, i això a alguns us costa d'admetre.
Una altra cosa és que el tema nacionalista sigui més o menys important que altres coses.A mi em va agradar molt més i m'interessa molt més en Llamazares (Flamarades, que dius tu), però d'això a fer la crítica a Carod, res. Hauríem de ser capaços d'aplaudir també el que va dir.
Jo voto Iniciativa, i els meus pares ja votaven el PSUC. Les papaules d'en Carod no em posen tant a la defensiva. Crec que molts fills i filles de convergents, que han patit la febre nacionalista dels seus pares com a única reivindicació, manifestin una certa al·lergia a temes nacinaleros, però haurien de superar-ho.
Toni, ets molt valenta de parlar en aquests termes. Encara que en Tatie digui que està de moda la confrontació entre nacionalismes, dins d'Iniciativa NO està de moda.
I estic segura que la frase "els españols voten amb el cor i no amb el cap" volies dir en general, i a tot arreu.
Hòstia, ara em ve al cap allò de "Yo no me llamo Javier" i cony es com la quadratura del cercle...
Conyes a apart sabeu que la mediocritat política que patim es resultat d'una transició a mitges (qui mana encara en els lobbies més significatius??; Collons com costa encara "consensuar" la llei de memòria històrica... i 1000 etc's..) d'una democràcia embrionària i d'un cony de país, a vegades, veritablement mediocre... No es va al fons. Recordeu que el mes important de la intervenció d'en ZP, en aquest mateix programa, el que mes varen ressaltar TOTS els mitjans de comunicació va ser el "preu del cafè" . Vivim en una mediocritat tan bèstia que es passa per alt un futimer de coses. Però es clar, ens veiem obligats contínuament a dir "Jo no me llamo Javier" Qualsevol dirà que això passa a tot arreu, que es "condició humana" ... doncs , i una merda! perquè, al meu entendre, es una pena que tenint la història que tenim i considerant-nos encara com a part del mon civilitzat, tinguem un entorn i uns mitjans de comunicació tan vergonyosament nefastos i mediocres.¿Que collons han fet els mitjans de comunicació (els d'aquí i el d'allà)
No s'en salven ni els de les seccions d'esport. Amen.
Ora et labora...ubi charitas et amor, deus ibi est
Efectivament, ens agradi o no, quan dic Espanya em referixo a la plural i no a la "una, grande y libre".
La gran majoria vota amb el cor. Espanyols, catalans, iniciatics, republicans i monarquics. Qui s'ha llegit mai un programa electoral? qui s'ha cregut mai un programa electoral? Només en Lluis Llach que després va demandar el Psoe. En funció de què votem la resta? En funció del candidat, i de la nostra identificació amb ell. Per això el discurs identitari, català, espanyol, francès o americà pesa tant.
PD. Vaig trobar exemplar que el Carod no es dexéis dir "José Luis". Mai he sentit ningú que li digués "Francisco" al Miterrand, "Jorge" al Bush, o "Antonio" al Blair. Perquè ho fan doncs els que ho fan amb els catalans? per menyspreu.
Companys i companyes,
Necessito tornar a escriure el que he dit més amunt:
"quedi clar que l'autor d'aquest article no critica al Carod per el que va dir.
Senzillament es parla del punt zero en que està arribant la parapolítica com a substitut de la política.
Naturalment que en Carod és diu Josep Lluís.
No és aquest el tema. Encara que ho sembli".
Ho repeteixo per una raó bàsica: he posat el tema del Carod i dels seus oponents per il·lustrar una tendència massa habitual a convertir la parapolítica en política.
El meu article no es posa en cap moment en el dret d'en Carod a dir-se Josep Lluís, llegiu-lo bé. L'article intenta obrir el camp d'atenció sobre l'efecte que causa aquest fenomen en el conjunt de la crisi del debat polític.
He parlat de tot això com podria haver-ho fet de certes actituds del partit ICV que a vegades fan més pena que glòria.
El que passa, em temo, és que s'està consolidant un costum del Carod i dels seus adversaris peperos de parlar uns i altres en nom de tots els catalans i de tots els espanyols. I les coses són massa complexes.
El que no és gens complex, més aviat és senzill, és que en Carod no es diu José Luís. La qual cosa és poc discutible.
Si us plau, el meu article parla d'altres coses, més enllà d'una òbvia realitat nomenclativa i idiomàtica que tenim els catalans.
La propera vegada que faci un article sobre la complexitat de la política intentaré evitar exemples com aquests, doncs al cap i a la fí formen part d'un món (el d'ERC) del qual ni en discrepo ni en coincideixo. Només em passa que els temes que preocupen a ERC a mí no m'acostumen a interessar. Tot i que puc admetre que tenen la seva importància. Ni més ni menys.
Seguiré pensant que la parapolítica s'ha menjat la política i, per postres, es menjarà la capacitat crítica que és consubstàncial a la cultura, i el guinyol continuarà substituïnt els elements constitutius de la cosa pública.
pdt: una frase carotera que, com en LouRoig, puc assumir: "es pot ser independentista sense ser nacionalista" (de fet no és del Carod, la frase és de Xavier Rubert de Ventós).
Però això és una altra història.
Avui toca un petit homenatge al Pasqual Maragall, al qual li han fet el llit amb sanya des del seu partit, i ara ens mostra un rostre humà que ens acosta a tots.
he fet el que demanes Tati, he llegit l'article dues vegades i efectivament parles de metodologies, de nivells de debat i de moltes coses i fas un esforç per plasmar inquietuts d'idees que molt tenim i no carregues contra Carod sinó contra la simplificació de tantes coses i la pobresa del nivell de teoria politica que vivim.
En Carod té raó de dir-se Josep Lluís i no es pot esperar res més de "l'altre costat" quan qui parla és molt cavernícola.
Estic convençuda de que les esquerres necessitem més precisió tal com demanes i de que en Carod voldria que el debat fos més exclusiu del fet nacional encara que com bé dius tu mateix , en aquest fet concret té "obvia" raó.
Em sembla un article exigent i dedicat a obrir l'enfocament de més coses en joc que una una frase enginyosa.
Amb articles com aquest almenys ens posem més enllà de l'espectacle i no contradiem a Carod sinó al que tu anomenes com a parapolitica o telepolitica que diria jo.
Tati se ha marcado un post de campeonato sobre el nivel escaso de la politica de hoy en día sin que niegue a Carod Rovira lo que es suyo, es decir su nombre de pila.Por eso me dirijo al personal para destacar eso que menciona Tati sobre lo complejo que es todo y lo reduccionista que se antoja el debate cuando Lorenzo Mila plantea un ágora destinado a sumar audiencia por esa vía de uno contra todos y todos contra uno.
jo tampoc he llegit que l'Angel es carregui el que va dir Carod Rovira i més encara el que veig és un text dedicat a que ens posem les piles d'esquerres per desxifrar el tema nacional que és més enrevessat del que ens volen vendre.
afegeixo:
àngel, a veure si acceptes estar al nou comarcal d'icv
pla d'en boet
ui, no crec pas que tingui temps de fer coses comarcals, tampoc estic massa motivat actualment. gràcies.
EPSÒNICA:
Quan dius això que escrius en el post sobre l'afer "José Luís" em sento al·ludit:
"Crec que molts fills i filles de convergents, que han patit la febre nacionalista dels seus pares com a única reivindicació, manifestin una certa al·lergia a temes nacinaleros, però haurien de superar-ho".
Soc fill de convergents, ells no pateixen cap "febre nacionalista", ni el seu fill (jo) pateix cap "al·lèrgia" per la temàtica nacionalista.
No he de superar res en aquest sentit. Més aviat em reafirma el meu catalanisme.
Jo em sento catalanista, estic d'acord amb la denominació "Josep Lluís", deslligo nacionalisme i llengua i, al mateix temps, vinculo catalanitat amb llengua i cultura.
Jo, com els meus convergents pares, penso en que l'autonomia és el millor recurs administratiu per resoldre les coses del meu país que és Catalunya.
Ni jo, ni els meus pares convergents, ens identifiquem amb l'independentisme.
Crec que el nexe entre independentistes i autonomistes és bàsicament el CATALANISME i que ni uns ni altres tenen la patent per resoldre el tema de la llengua o de la millor organització del país.
Com a catalanista que soc, penso que puc discrepar amb les maneres de fer d'ERC o del Carod, reconeixer la raó que té quan diu que es diu Josep Lluís i, al mateix temps, considerar molt sectari el discurs que exclou del catalanisme a tots els que no som independentistes o nacionalistes.
Hi ha un catalanisme polític autonomista, de partits com el vell PSUC, el PSC, EUIA o ICV, amb arguments teòrics defensats per gent prestigiosa com Solé Tura, Ribó, Antoni Castells i molta gent que ha escrit i reflexionat seriosament sobre aquesta matèria.
Segur que entendras la meva insistència, com jo puc entendre la percepció que et produeix la manera particular que tinc de fotre conya quan apareixen els companys d'ERC (fins i tot quan tenen raó). Si no em preocupés la qüestió nacional i el catalanisme, no estaria disposat a explicar i reexplicar el que penso sobre una altra manera de defensar la identitat de Catalunya de la qual en forma part ICV, com el PSUC, el nostre estimat PSUC, cominista i catalanista (i mai definit explicitament com a nacionalista).
PDT: ENS VEIEM A LA TAULA LLARGA. ENS CONEIXEM, ÉS EVIDENT.
Tatie,
No et sentis al·ludit, perquè, encara que ho pogués semblar, t'asseguro que no anava per tu.
D'altra banda, ho veig com tu. Però em fot que les esquerres insistim massa a fotre'ns mútuament, tot i que estic d'acord amb el que dius. Els discursos d'ERC i el dels PP es retroalimenten...
ja! em sembla una precisió molt precisa. Dit això, el catalanisme d'esquerres té un problema... i es diu: no pintem massa per els media.
Només sortim quan ens travessen amb l'espasa dels poderosos, dels que manen de debó, dels poders econòmics que matxaquen les politiques ecologistes, d'esquerres i feministes.
Publica un comentari a l'entrada