Quan una persona té el carnet d'un partit polític, si aquesta és mou en àmbits de la cultura o de la societat, com és el meu cas personal, ja ha begut oli. Qualsevol opinió sobre temes polítics o parapolítics, qualsevol aportació en el debat d'idees, qualsevol moviment en públic o, qualsevol esternut creatiu, són considerats i etiquetats de manera mecànica en el camp de la forma-partit. Ja pots ser un "mal militant" o un critic envers al partit al qual cotitzes que, ni per aquestes, et salves de l'estigma provinent de la competència partidària.
Així em passa, sobretot, quan es viuen controvèrsies locals, quan dins de l'olla es barrejen totes les variables polítiques, socials, veïnals, familiars o existencials, vagis on vagis.
Sé que no estic sol en aquest estigmatori, la qual cosa em reconforta. Necessito, però, almenys per una vegada a la vida, fer públic aquest neguit. Les meves opinions, com les que apareixen en aquest blog, són meves i prou. Puc compartir coses amb col·lectius, parcialment o integralment. El que em preocupa és que l'espai social de les opinions i de les activitats públiques està viciat de simplificacions, contructios, arquetipus i deformacions. Quan m'ha preocupat un conflicte social relatiu al fet migratori ho he fet a títol personal. Quan punxo discos a la ràdio és cosa meva i del meu amic Ramonet77. Quan dic que m'agrada la plaça Nova sense parquings o can Sanpere 100% públic, és perquè vull. Quan he participat del projecte cultural Glimpse, ho he fet perquè m'agrada la música i la seva divulgació. Quan vaig en bicicleta, obviament, ho faig perquè no m'agrada anar amb tricicle. El mateix passa quan estic amb la Penya Bogarde i comparteixo barcelonisme freakie amb una colla de gent fàcilment etiquetable. No puc evitar que en algunes d'aquestes agitacions coincideixi amb gent d'un partit, d'una entitat o d'una comunió de mutants. El món exterior, més enllà del meu estudi, del meu llit o del pati de casa, és un espai de coincidència, de diferència, d'encontre, de desencontre i d'etzèteres en forma i contingut.
Tot això és una obvietat. Ho sembla. El dubte de que sigui obvi justificaria en tot cas aquesta intervenció de blog, del meu blog.
També, és possible, que la meva sigui una equivocació colossal o una percepció errònia de la realitat (tot i que aquest cas és extrapolable a més persones que conec i que l'experimenten). Ho puc admetre.
Mireu per on, haurem de reivindicar un nou dret? El dret a no ser estigmatitzat?
(dedicat a l'alcalde Miquel Buch, amb respecte institucional i proximitat personal)
41 comentaris:
és un putada però quan et fiques en el mullader del carrer sempre hi ha que descalifica per el fer de ser membre del partit X o del partit Z i s'ignora intencionadament que cada persona és una persona, si pots fer-me cas, jo no hi donaria més voltes, sempre busquen tres peus al gat per ignorància respectable o per mala fe.Una mica de cada o una cosa o les dues.
Lo lamentable es que cuando uno está en política se dice que todos los politicos son iguales y que no están nunca en la calle, sin embargo cuando gentes que están en partidos se meten a patear la calle resulta que los critican por ese motivo.Como dato relevante el resultado es que si alguien es del partido fulano y se le critica de no oir al pueblo, cuando este está en el lado de la calle se le critica por ser del partido fulano. No me resulta raro que hagas esta reflexión personal pues atañe a mucha gente de iniciativa y tambien de otros partidos.
La tercera via del que planteja l'amable lector "Lemus" és la que intento explicar a l'article. És a dir, que les activitats personals són personals, tot i que poden coincidir amb les d'un col·lectiu, i no sempre. Més encara quan en el meu cas no tinc càrrec públic (va ser una cosa curta de setze mesos) i tampoc tinc càrrec dins del partit (a banda de temes de comunicació que faig per encàrrec)
això que anomenes l'espai públic és un camp de batalla per manar i resulta molt fàcil estigmatitzar quan encara que es mani a vegades es perd.
kalimba!
Tati, fas una reflexió interessant des d'un terreny que desconec, el de la militància.
Aquesta idea que una cosa és el partit i l'altre l'individu l'hem de tenir molt present també quan ens trobem amb persones que militen a partits com el PP i Ciutadans.
I què? No podem disgregar la nostra manera de ser en funció de què es cou avui a l'olla que ens interessa. Som el que som i punt. És impossible deixar de banda on pertanyem, què votem, què defensem... perquè resulta que tota aquesta barreja té un resultat que som nosaltres. I a qui li piqui que es grati.
Si gente de Ciutadans o el PP estuviera metida en alguna movilización popular de tipo racista a título personal, la mayoria de nosotros acabariamos usando su filiación política en nuestros argumentos críticos. Quizás no sea lo correcto pero creo que es un tema en el que cae tanto la derecha como la izquierda.
Coincido con núria, somos un todo y tan marxista eres cuando vas en bici, como ciclista cuando lees marxismo, "iniciatiu" cuando protestas en la plaza, etc.
ui! això s'anima.
Vull expressar que les vostres aportacions m'afecten i les agraeeixo.
Tot i això, el motiu i la idea del text presentat és el de fer una reflexió sobre els efectes colaterals de la militància.
Conscient de que una cosa és l'estigmatització i una altra és la relació que existeix entre el fet militant i la vida personal, el que pretenc és reivindicar l'autonomia dels discursos.
Amb això vinc a dir que, a parer meu, és molt important discernir el que és una opinió o una praxi "de partit" del que és "polític" en sentit més universal. Això es practica poc.
Per exemple, si penso que l'agenda política catalana vigent no m'interessa (ho he explicat sovint en aquest blog), em sembla que això no és cosa d'ICV, doncs a ICV aquests temes l'interessen molt i molt (i a mí quasi gens...).
Sobre el que diu l'anònim en relació al "marxisme" en bicicleta, bé, un altre tema: jo no "soc" marxista. Llegeixo Marx i derivats, tinc predileccions filosòfiques, també m'interessa Guattari o Negri i les antípodes del marxisme. En tot cas no "soc" marxista, més aviat consumeixo idees eclèctiques. Tot i això, en el suposit de que jo "sigui" marxista, ICV (segur!) no ho és...i estaria bé que aquest partit ho "fos" una mica.
El que compta, en el meu cas, és que la part "de partit" és "part" i no "tot" del que jo soc, com és obvi i penso.
Els adversaris, però, no ho veuen de la mateixa manera. Podria ser que la "part partidista" de l'adversari fos un "tot" en el seu cas.
Dic "adversari" de manera irònica (no cínica, off course!)
Es cierto lo que recuerda el compañero "anonimo" todos lo hacemos, a todos nos gustan poner etiquetas para entender mejor el mundo...de izquierdas o de derechas y dentro de esto de psc, erc o de icv-euia y a su vez que si marxista, que si verde, que si troskista, leninista, stalinista...etc nos gusta etiquetar para poder entender mejor, simplificando la realidad. El otro dia discutia con un amigo que la ecuacion que se utiliza para entender los electrones solo sirve con el atomo de hidrogeno, el mas simple, y por eso se utiliza.
Pero bueno que lo haga todo el mundo no significa que este bien, ya que las etiquetas sirven para estigmatizar, para dividir entre utus y tutsis...
PD: com molen els motius comiqueros que posses angel, algun dia hauries de fer una plataforma procomic premianenc que tant bo ha sigut en el passat...però clar serà una plataforma icvista...
AUPA ALFONSO FONT!!
amb la resposta que dónes anteriorment em sento bastant d'acord i serveix per exemple del dificilmón de les relacions en societat plenes de manies personals i rumors.
Els estigmes sempre vénen de fora. Per tant, sabent que al cap i a la fi són inevitables, hi ha una via ben fàcil per dissoldre el possible conflicte. Tots plegats ja som prou grandets per saber què volem fer i com ens volem relacionar amb el món. Si algú ens estigmatitza és el seu problema, no el nostre. Passant del tema i continuant la festa estem al cap del carrer.
si llegiu atentament el molt anònim pro-plataforma comiquera, en pot resultar un etiquetatge o una estigmatització "miradista",un agent del mal...una persona que "no mira" bé.
compte és un dimoni!
a martí:
i tant...l'estigma pitjor és l'estigma de Caim (Demian/Hesse)! la festa inclou el gust de compartir-la, com les cerveses a la fresca davant d'un que diu
¡ mirádlos ! o en català: mireu-los!.
Quan es passa del tema s'acaba el problema.
el problema passa, el tema perdura transmutat en altres temes. Però, si el problema desapareix, benvinguda sigui la desaparició!
Total, ja estem acostumats al ritornello epifenomenal de cada dia.
Dissabte celebrem que el "problema" passa!
en el fondo sois unos rojos conspiradores que quieren meter baza en la vida de los seres humanos
home sr. pizarro, veig que segueix en forma.
això de que els argonautes s'apuntin al blog m'ha "frapat i frissat", ahir llegia una cosa del Roland Barthes que relacionava el mite dels argonautes amb l'estructuralisme d'aquest pensador, i ara apareixen en un text relacionat amb un debat sobre un tema que mereix un enfoc estructuralista com és el dels camps d'atenció de qualsevol persona i la segmentació que mostren (glups!).
Benvinguts, doncs, "argonautes"!
Ja ho va dir Jesús:
"estigmeu-vos els uns als altres"
Paccius, posat's a ubicar la teologia en el debat...proposo el text central del frontispici de l'esglesia de Premià de Mar.
Contundent i llatí, diu:
EGO SUM VITIS VOS PALMITES
més o menys: "jo soc un lider i vosaltres sou els seguidors"
Ja la sap llarga l'altíssim!!!!
EGO SUM VITIS VOS PALMITES literalment “jo soc el cep vosaltres els sarments”, es a dir “l’altíssim”, que així el denomines tu, és on els cristians s’han de recolzar per donar els seus fruits...es a dir els fruits del cep (Déu) els donen els sarments (cristians) per això es diu que les bones accions son obres de Déu o gracies a Déu, de la mateixa manera que es a través de les bones accions dels cristians (sarments) que es pot veure l’obra de Deu (cep)...de les dolentes ja en parlarem un altra dia. Per cert espero que no m¡estigmatitzeu com a pepero, opusdeista, copero, antiabortista només per fer aquest comentari.
No es mi intención estigmatizar al amigo vititeólogo, pero si las obras de los cristianos son fruto de la divinidad más nos valdría arrancar de cuajo una viña que en vez de vino da sangre.
Anda que teneis un cuajo...
Això promet!!!!
ja de petit en sabia la veritat:
EGO SUM VITIS VOS PALMITES vol dir:
Jo soc la vida i vosaltres la palmareu !! no es pas tan difícil.
El problema es saber quan...
"jo soc en reikaard i vosaltres sou els jugadors"
diu el capitell de la nostra esglesia
Millor/millora:
"Jo soc/soca en/na Reikaard(carda) i vosaltres els/les jugadors/res" diu el/la capitell/capitella del/la nostre/a esglésiu/església
EM DIC JOSEPPPPPP LLUISSSS (COÑO)
No consigues inculcar en la población las lecciones de Beria. ;)
Hola,
soc iniciativesca, és a dir soc una provocadora local. M'agrada.
això de les etiquetes ja vé de lluny i jo passaria mil com el refraneru que diu "ladran, luego cavalgamos" que és com el que diu la columna del temple, "jo soc de la coali i vosaltres teniu por"
El pasado tres de octubre se celebró el aniversario de la aparicion del codigo de barras, las tecnicas de etiquetaje de productos mercantiles no dejan de modernizarse mientras que el etiquetaje de personas, ideologias, movimientos, etc, se simplifica cada dia mas, violentos, terroristas, antiglobalizacion...
Ya lo dijo jesus (Lucas 11, 15-26) "El que no está conmigo, está contra mí".
els de la coali haurem de portar codi de barres per passar el control de fiabilitat?
Ja ho va dir en Emerson Fittipaldi l'altra dia: Jo no sóc un fittipaldi!!! Tt'estigmi qui t'estigmi, nega't com Sant Pere tres vegades, a la quarta renega, amic Tati!... i a la quinta relega la negació per properes estigmatitzacions.
La mejor manera de evitar el estigama y la etiqueta es autoetiquetarse continua y antagonicamente... Y es que yooo
amo la vida y amo el amor.
Soy un truhán, soy un señor,
algo bohemio y soñador....
...Confieso que a veces soy cuerdo y a veces loco,
y amo así la vida y tomo de todo un poco.
Me gustan las mujeres, me gusta el vino,
y si tengo que olvidarlas, bebo y olvido...
BÉ, BÉ!
El debat està donant mostres de gran imaginació i rigor, fins i tot amb les aportacions poètiques, teològiques i filosòfiques.
El que esteu escrivint és una mostra de "producció de subjectivitat" en tota regla, un "agencement" (dos conceptes de fèlix Guattati que molen un colló).
Jo afegeixo una frase de Samuel Beckett que va de conya, especialment dedicada als estigmatizadors professionals:
"¿qué clase de imaginación es esa, tan dominada por la razón?"
Una del Beckett per l'esquadra, clavada i xutada i gol!
collonuda aquesta peça del Beckett en un ntema així va de perillas i de perlillas. igual si els estigmatitzadors wue dieu llegissin coses d'aquestres, igual, igual, igual descobrien la llei de la gravetat o el sentit de la vida montypytonià.
visca Fittipaldi! que segur que està estigmatitzat per el RACC l'empresa antiecològica que junt amb la vanguardia pressiona el govern per poder correr més...el RACC parla de contaminació i dirigeix el circuit de catalunya.quina jeta tenen els del RACC. Millor el fittipaldi. ese sabe.
Quin xat que feu nanos...escriviu cada minut!!! participació ciutadana superlativa, i ja parlarem del RACC, interessant aquest tema... i del director de La VANGUARDIA que fa editorials anti80km/h el mateix dia de l'anunci del RACC, entrarem en debat...aviat...
els arguments del senyor alcalde de premià fan figa en el ple municipal d'ahir, retira el parquing de la plaça nova gràcies a la moguda dels veïns, l'oposició dels partis d'oposició i el seu propi error de càlcul. Resultat: la plaça nova es queda com està i, en tot cas, el que es recupera és una certa dignitat, que bona falta fa.
pues yo me tengo que remontar a los tiempos del ex alcalde Torrents para recordar un tono de voz alto como el que tenía ayer el alcalde Buch ayer en el pleno. A ver si el crispado será el alcalde. Con lo chupado que está reconocer que se equivocó con este parking privado.
Publica un comentari a l'entrada