Més enllà de les legítimes aspiracions unitàries per una esquerra política, social i cultural que avui està dispersa, convé trobar els instruments més adients en el ara i aquí, en aquest país, per la nostra classe i per la defensa de les sobiranies que conformarien una resposta de conjunt: nacional, social, democràtica, ecològica, de gènere i de tantes variables com les que ens disposa aquest present d'interrogants, recerques i necessària acumulació de forces.
Unir amplis espectres de contestació i de resistència, de carrer, de plaça, de moviments, de plataformes, és possible i no passa única i exclusivament per la lògica electoral del "guanyar" a qualsevol preu i de situar-se en els eixos de l'alternança exclusivament partidària i telepolítica. Els parlaments, els ajuntaments i els dispositius institucionals poden ser espais-caixa de ressonància de tantes protestes i alternatives com calgui. Dit això, és temps de ruptura, de disputa d'hegemonies, de treballar a fons l'eix social-nacional en clau de trencament de la transició i de la seva "cultura" (CT) i de clara demarcació en quan als significats esquerra/dreta i la realitat sempre complexa i variable però realment existent de la lluita de classes. Afegirem els dubtes, objeccions i perplexitats que pressuposa l'aparició de tendències "redemptores", hiperliderades, populistes i adaptables a l'ordre i a la demoscòpia (cas de Podemos, a nivell d'estat, tot i els esforços de tanta gent crítica, anticapitalista, d'esquerres i honesta, que fan el que poden per evitar una deriva cada vegada més i més desorbitada cap al bipartidisme de nou tipus).
En aquest context, ressenyem algunes iniciatives orientades a la construcció de nous subjectes d'àmplia concurrència. El cas del Procés Constituent, per exemple, que es debat entre "la gran coalició guanyadora" o una opció marcadament rupturista en consonància amb el propi ideari del mateix Procés. L'intent d'aglutinar entorn la marca Guanyem, al conjunt de l'esquerra barcelonina per fer front a un model de ciutat llegat per governs plurals de l'esquerra -amb preeminència socialista- i reforçat per l'actual govern Trias. Una temptativa, la de Guanyem, que agrupa parcialment a l'esquerra entorn de la figura d'Ada Colau i a la mutació de l'espai d'ICV-EUiA al costat de Podemos (amb la baixa justificada de la CUP i el seu entorn, més centrats en mantenir un projecte de base, vinculat a les lluites i al marge de les estructures convencionals de l'esquerra majoritària). I a la fí, tornant a l'àmbit de Catalunya, l'espai obert i renovat de la CUP i d'una bona part de l'esquerra anticapitalista i del municipalisme alternatiu, proposant una nova eina electoral que expressi dissidències, alternatives i projectes de país en clau de ruptura constituent, disputant l'hegemonia al conservadurisme de CIU (i dels seus socis republicans) en tots els camps de les lluites socials i democràtiques.
Des d'aquest blog tirem per aquí, ens sumem a la proposta Per la Ruptura i seguirem vinculant el municipalisme de base, les sobiranies múltiples, la classe, l'internacionalisme i el país, en un relat compartit de política i cultura de l'emancipació.
En David Caño ho ha escrit molt bé i recomanem el seu article:
Tot el que pot passar és que pot passar de tot
La revolució no és allò que creieu, l’organització a la que pertanyeu o la que voteu;
és allò que féu durant tot el dia, és la vostra forma de viure
Jerry Rubin a ‘Do it!’
Uns versos de la María Leach per títol i com a conclusió.
Estem
en un temps d’incerteses on sembla que tot és possible i alhora que
cada gest polític que assumim podria ser determinant o condicionar la
fita posterior. L’emergència social és quotodiana i la
necessitat de donar respostes a un sistema cleptocràtic on la política
institucional s’ha posat al servei d’una minoria de privilegiats mentre
la població pateix és més que evident (Catalunya és líder en
desnonaments, un 30% de pobresa infantil i més d’un 25% d’atur). En
aquests darrers anys de “les crisis”
uns pocs han multiplicat els seus beneficis exponencialment mentre la majoria (mal)vivim la precarietat i veiem com els serveis públics, les conquestes socials i l’estat del benestar s’esmicolen.
La democràcia sembla només una broma dels grecs mal entesa
i ja no ens referim a privatitzacions o externalitzacions concretes
sinó a la mercantilització de qualsevol esfera de la nostra vida: què
mengem, on vivim, com podem estudiar o aconseguir el tractament mèdic
imprescindible, en quines condicions treballem, quin model d’oci
consumim/reproduïm, o fins i tot, com podem pagar l’aigua que bevem o la
llum i la calefacció que necessitem pel nostre dia a dia.
Durant aquests últims anys, doncs, i en conseqüència, ens hem
preocupat d’investigar i destapar qui són aquesta minoria de rics que
condicionen les nostres vides en cada decisió que prenen, quines són les
xarxes i entramats de poder invisibles que gestionen les ciutats i
ideen les polítiques globals que ens sotmeten… però
poc hem
analitzat com hem esdevingut massivament tan vulnerables, tan obedients,
com hem arribat a aquesta situació de dominació i obediència?
Cert és que ens hem mobilitzat i hem expressat el nostre rebuig i
indignació davant el règim polític actual i les mesures d’austeritat
imposades per la Troika, des de les vagues generals a les marxes per la
dignitat, des de les lluites en defensa del territori a les marees en
defensa dels serveis públics, des de les ocupacions de les places del
15M als aturaments de desnonaments de la PAH, experiències
autogestionàries i creació de (micro)alternatives com a contramodel…
però no hem aconseguit revertir les envestides neoliberals i el seu segrest de les institucions alhora que els horitzons que es besllumen
com pot ser el TTIP no són gaire esperançadors.
Segurament,
les polítiques aplicades i els consensos/pactes
arribats en aquests darrers 35 anys hi tenen molt a veure a l’hora
d’observar la capacitat de reacció i de donar resposta a la
situació en la que ens trobem actualment. La Cultura de la Transició
(CT) és el terreny de joc establert, allò que defineix el règim del 78 i
ofereix la normativa des d’on poder jugar o participar (democràcia
institucional-representativa, pau social promoguda per un sindicalisme
pactista, acords dins l’acadèmia, en els mitjans de comunicació i en una
manera d’entendre i produir la cultura dominant… etc). És a dir,
la tendència ha estat potenciar els òrgans de representació (la paraula) per sobre dels espais d’empoderament popular, tan vius, forts i dinàmics com havien estat i
menystenint tot allò que defugia el terreny de joc delimitat
-les pràctiques no institucionalitzades, la contracultura i
l’esponteneïtat i el conflicte que es dóna sempre als marges d’allò
pactat i establert- ja sigui dins l’espai públic o en oposició a la
legalitat vigent (moviment antimilitarista, okupacions i moviment
desobedient pel dret a l’habitatge, plataformes en defensa del
territori, lluita contra la repressió, contra l’homofòbia i per les
llibertats LGTB).
D’aquesta manera s’ha anat instaurant la cultura de la delegació,
d’una representació cada vegada més opaca i tancada, on els
“representants” s’han anat allunyant dels “seus representats” i
s’han acabat convertint en una mena de gestors de la impotència i d’apaivagadors del conflicte social.
És així, com s’entén el descrèdit cap a les institucions, com ha
augmentat la passivitat i ha anat disminuït certa tradició assembleària,
participativa, autogestionària, combativa i horitzontal, dins el teixit
associatiu i popular, en el món laboral i urbà.
D’aquesta manera
s’ha anat acumulant el poder en poques mans, a nivell global i a nivell local, tot legitimant la CT,
el règim del 78 i el sistema socioeconòmic actual.
A Catalunya, això s’ha concretat en els vint anys de l’era Pujolista,
les polítiques liberals desenvolupades pels dos Tripartits i el Govern
dels millors del president Mas. Són múltiples i nombrosos els exemples
on pot demostrar-se fins a quin punt aquest consens ha estat real i ha
dominat la política catalana (l’oasi català) sense qüestionar en cap cas
les dinàmiques i lògiques de la CT, fins que el 15M arriba i ho sacseja
tot.
Del Ningú no ens representa a l’Assaltem les institucions
Ho deia
Galeano: “Si les urnes servissin per alguna cosa ja haurien estat prohibides”, i no li falta raó. Tres mostres de política relacionades amb les urnes.
1. “Els nostres somnis no caben a les vostres urnes”
deia una de les consignes més conegudes del 15M o “No som mercaderies
en mans de polítics i banquers” deia una altra. Amb l’ocupació de les
places neix quelcom nou pel que té d’híbrid entre allò organitzat, la
cultura de la resistència acumulada en les darreres dècades, i un
despertar polític col·lectiu fruit de la indignació i la desesperació
per un règim polític que entra en xoc, en coma tècnica, que es
converteix en una esmena a la totalitat a la CT. Fase expressiva de
moviment, embrió de futures propostes i mobilitzacions i un nou
imaginari que aporta la lògica del comú, del nosaltres, tot renunciant
als lideratges pel perill de “representació” i/o “mediatització” i
presenta una concreció multinivell entre allò que exigim (mesures
urgents) i allò que volem (qualsevol concreció ja limita les nostres
espectatives i possibilitats). Aquesta és l’herència que el 15M deixa,
qüestionament profund de les formes-de-vida, gestos irreductibles i
moltes incògnites i possibilitats.
Sens dubte, això connecta, ho
volguem o no, amb el debat actual, post15M, sobre l’assalt a les
institucions, la política de partit o l’absorció dels moviments sense
caure en la representativitat. Res nou sense que res sigui ben bé el mateix,
del municipalisme de transformació al cavall de troia de les CUP al Parlament, de la Confluència de Guanyem a Podem(os).
2. El Govern català prohibeix el multireferèndum en la legislatura del dret a decidir.
Paradigmàtic i plenament conseqüent, la independència serà lampedusiana
o no serà, sembla afirmar Artur Mas quan envia els Mossos d’esquadra a
retirar les urnes, operació arriscada políticament que supera sense
excessius costos, els mitjans de comunicació oficials i obedients fan el
silenci, ERC acata -novament, com amb els pressupostos antisocials- i
les
postures que auguren només una independència de caire identitari surten
reforçades davant dels qui s’esgargamellen explicant l’oportunitat que
representa el “Procés” per conquerir sobiranies.
3. La legislatura del dret a decidir i el consens que fins ara ha girat al seu voltant, acaba el 9N.
Data majúscula per tot el que arrossega, abans i després, el simple
gest d’introduir un paper dins d’una urna. Queda demostrat que els
governants de l’Estat Espanyol, aixecat damunt dels tres pilars: la
monarquia, la unitat nacional i la propietat privada/economia de mercat,
sempre prohibiran qualsevol expressió democràtica lligada al dret a
decidir o d’autodeterminació.
Demostració palpable, empírica,
del què vol dir la demofòbia, silencis majoritaris que arriben
amplificats perquè no arriben, que diuen molt sense dir res, que criden
al buit de les paraules inexistents. Dos milions de persones
desafien l’estat i es mobilitzen un diumenge per dur a terme un simple
gest que té més de simbòlic que de legal. Això també és una rebel·lió
democràtica i com a tal s’hauria d’anomenar, i defensar, sense
acomplexament.
De la Cultura de la Transició (CT) a la Cultura de l’Emancipació (CE)
Arribats en aquest punt, com plantar cara a aquesta crisi sistèmica, a
les elits europees que estan sembrant el sud de misèria, imposant
l’austerici i una deutocràcia letal per la majoria de la població mentre
el règim del 78 agonitza,
la cultura de la transició
implosiona, Grècia sembla rebelar-se i des de Catalunya es reclama
exercir el dret d’autodeterminació?
Probablement, el més realista i viable seria
abandonar el
consens al voltant del dret a decidir i passar a la defensa de les
ruptures/processos constituents, així propositiu i en plural, tot
avançant cap a la cultura de l’emancipació. En contraposició a
la CT basada en els valors del pacte social, la representativitat i la
delegació, la CE aposta per la no dependència i la necessitat de trencar
amb tot lligam que ens sotmeti. I aquest sotmetiment té a veure, en
definitiva, amb les formes-de-vida que el capitalisme postmodern imposa
-societat de consum hiperespectacular i model socioeconòmic depredador-
mesclat amb un sistema de representació institucional -democràcia
formal- carregada de casos de corrupció, d’abús de poder i sempre posada
al servei d’una minoria de privilegiats.
Ens cal emancipar-nos d’aquest sistema de dominació per
constituir aquest ser-nos(altres) que viu entre l’individu i la
col·lectivitat, entre el jo i el que som en comú. I és evident,
que això entronca amb el moment actual, amb la finestra d’oportunitat
que se’ns obra al forçar múltiples ruptures constituents basades en
aliances, en la cooperació, en el suport mutu i en la solidaritat però
mai en l’homogeneïtzació i la subalternitat.
No podrà haver-hi ruptura sense desobediència ni desobediència sense activació popular
que defensi un canvi radical en les polítiques hegemòniques que avui,
des de fa 35 anys, i encara enrera, ens (des)governen i ens volen
súbdits mesells.
Desobediència per no condemnar la majoria social a la pobresa imposada per la troika, l’austeritat i el deute;
desobediència per combatre les polítiques capitalistes urbanes globals i la legalitat que les justifica i sustenta si volem implamentar un veritable municipalisme de transformació;
i desobediència per obrir el candau, per colpejar el taulell,
per finiquitar l’estat-nació, el règim jurídico-polític espanyol, des
de la diversitat de formes i relats que les ruptures constituents puguin
prendre en cada territori, assumint el dret a l’autodeterminació i la
superació de la constitució espanyola, mai la seva reforma, la que només
un terç del Congrés de Diputats pot bloquejar.
I doncs, com activar la població?
Com forçar aquestes ruptures constituents, com crear aquest moviment
polític per les ruptures i l’emancipació? En primer lloc, suposo, que hi
té molt a veure el fet que la proposta sigui inequívoca i clara, que
es
comprometi en aquesta multiplicitat i alhora sigui capaç de convèncer,
d’assumir compromisos veritables, demostrant un respecte i una
generositat gairebé obsessiva,
lluny de tacticismes i pugnes electoralistes i així esdevenir una alternativa contrahegemònica real i factible.
Una proposta com aquesta, en el marc d’unes eleccions plebiscitàries, que alguns defensem com constituents, hauria d’aconseguir
enxarxar
-mai fusionar ni absorbir- totes aquelles propostes, moviments, espais i
organitzacions que des de fa anys, o des d’ara mateix, volen impugnar i
destituir el règim, promovent una nova institucionalitat molt
més democràtica i ètica, aconseguint generar un moviment rupturista per
la conquesta de la sobirania plena que un procés constituent popular ens
pot oferir si el forcem i estem a l’alçada. Amb tot, és evident, que
aquest
no pot ser un procés (des)constituent aïllat sinó que
alhora s’entronca i ha de relacionar-se i vincular-se a la resta de
ruptures constituents que poden dur-se a terme a l’estat espanyol i al
sud d’europa, demostrant que hi ha alternatives al capitalisme i
unes noves formes d’organitzar-nos i relacionar-nos a nivell local i
supranacional.
En definitiva, si creiem que ara és el moment de produir canvis
profunds i reals, més enllà de lleus reformes i de l’aplicació de
mesures urgents i absolutament necessàries, caldrà que assumim, i
expliquem, que
ni Ítaca ni la “nova política”, es digui com es
digui i sigui liderada per qui sigui, per molt que ens invoquin aquell
horitzó màgic, dual, i esperançador, produiran els canvis profunds i reals que ens prometen.
Tampoc,
i posats a ser justos, aquests canvis vindran d’aquelles propostes
carregades de raó i dignitat però que no aconsegueixin penetrar, fer-se
comprensibles, il·lusionar i activar les classes populars a les que apel·len i es dirigeixen.
És l’hora d’omplir de continguts els significants, és l’hora
d’abandonar les ambigüitats i fer un esforç més per no renunciar a res,
es pot estendre la rebel·lió democràtica, des d’una alternativa al
capitalisme garantint el dret a l’autodeterminació dels pobles, que ara
mateix, i aquí, passa per
proclamar la República Catalana.
Si no som capaces de teixir aquestes aliances, entre moviment
popular, expressions/altaveus electorals i nova institucionalitat;
entre ruptures i processos (des)constituents, haurem fracassat i
potser alguns aconseguiran molt bons resultats electorals, fins i tot
poden guanyar algunes eleccions, però els que hi sortirem perdent,
malauradament serem els de sempre, l’enèssima decepció dels sempre,
mentre els altres, els pocs, brindaran feliços pel seu triomf, que no té
perquè ser, quina paradoxa, electoral.
