Organitzant el rebuig

Aquest dies observem el retorn de la qüestió social a la primera plana informativa però en la seva versió espectacular i passant de puntetes damunt d'allò que la constitueix. Retornen els ecos del 15m en forma de noves accions al carrer i d'una revitalització de les xarxes i de les formes organitzades. És el retorn pautat de la qüestió social a l'àmbit del que avui es considera noticiable. La realitat, però, és que les lluites i les resistències continuaven el seu camí, amb televisió o sense, amb els alts i baixos lògics d'un temps de canvis accelerats i disseminats. A quantes més retallades, més i més necessàries respostes. 

Vagues i mobilitzacions a Portugal i Grècia, recomposició del moviment indignat a nivell d'estat espanyol i unes expectatives ambivalents que combinen l'agudització de les polítiques d'austeritat i l'encara feble organització del seu rebuig. Ara, sortosament, el moviment manté les constants vitals i es reivindica alertant de la descomposició del mínim estat social realment existent i coincideix en el temps amb una important demanda democràtica de llibertats nacionals a peu del carrer. Un moviment, el de l'autodeterminació, que s'intentarà esmorteir amb un creuament fet per dalt, basat en el xoc controlat de discursos nacionalistes tendents a desenfocar l'ordre del capital i dels seus governs (Mas i/o Rajoy). 
Enmig del laberint, però, vivim un temps políticament més obert, que mostra alguns signes de repolitizació en clau rupturista, començant per el que representa el fet d'impugnar el fals consens constitucional espanyol, el seu entramat institucional i la intocable cultura de la transició i els seus mites. Raó de més per no desplaçar la qüestió social i per alliberar-la de la seva versió televisada.

Fetes aquestes consideracions, la lectura del llibre del nostre company Marc Casanovas Organizar el rechazo. Vanguardias culturales i política revolucionaria ens arriba oportunament per parlar-nos d'un aspecte important innerent als moviments emancipadors de tots els temps i que ara, amb la nova geografia de les resistències en plena reconfiguració, torna a ser vigent en plantejar el tema de les relacions entre la política i la cultura, entre les avantguardes i la política revolucionària. Una aportació feta amb perspectiva històrica i amb una voluntat militant que vol incidir en la difícil dialèctica del col·lectiu i del personal, del canviar la vida i el transformar la societat. En aquesta línia, amb tota l'actualitat del text, va aquest extracte:

A falta de experiencias fundadoras, procesos revolucionarios y horizontes políticos alternativos, las últimas décadas se han convertido en un laboratorio de las nuevas formas de resistencia social y cultural al capitalismo. El éxodo o la fuga de los espacios de valorización del capital constituyen una táctica fundamental de la resistencia social, siempre y cuando no se conviertan en un fin en sí mismo y que ese viaje por formas de vidas alternativas no acabe siendo un viaje a ninguna parte de una minoría, de unas vanguardias sin retaguardia ensimismadas en sus estilos de vida alternativos y en dinámicas narcisistas autocomplacientes. Al contrario, debe servir, como de hecho ha servido y sigue sirviendo, para acumular fuerzas contrahegemónicas. Para ir preparando, también en este espacio de ensayos de sociedad más allá del capital, el inevitable destino de este viaje; a saber, tarde o temprano, si quieren sobrevivir, las vanguardias culturales necesitarán de una estrategia que muchos pretendían ya superada: el antagonismo y la confrontación directa con las sólidas instituciones que siguen estructurando las relaciones de poder y dominación (ya sean éstas de carácter mercantil, estatal o supraestatal). Consumar el viaje de las vanguardias pasa por llegar a la estación Revolución, momento en que las aspiraciones de cambiar la vida y de transformar la sociedad se funden, momento en que lo existencial y lo histórico se encabalgan, momento en que lo individual y lo colectivo entran en simbiosis, momento en que el factor subjectivo experimenta saltos, percute con fuerza y altera bruscamente las condiciones objectivas...Es más, la conciencia del destino final del viaje es lo que distingue, en el terreno de la política como en la cultura, a rebeldes y a revolucionarios, y constituye, por otro lado, el único antítodo conocido contra las nuevas recaídas en el nihilismo y el terror, como las que conoció la medianoche del siglo XX.

Marc Casanovas. 
Organizar el rechazo. Vanguardias culturales y política revolucionaria. 
Col·lecció Crítica & Alternativa. Izquierda Anticapitalista. Juliol 2012.

Dibuixos de George Grosz + Liubov Popova 

Clip de la banda Tomorrow (mitjans dels seixanta) dedicat a les accions dels "provos". L'avantguarda holandesa també evocada en el llibre de Marc Casanovas. My White Bicycle.

The (International) Noise Conspiracy

«Si en un concierto empiezas a denunciar lo que detestas y pones a parir el capitalismo puedes perder parte de tu público. Por eso muchos grupos actuales intentan decir cosas que en el fondo no signifiquen nada y que no puedan irritar a nadie» (Dennis Lyxzèn)  


The (International) Noise Conspiracy és una banda de l'avantguarda sonora europea compromesa amb l'anticapitalisme. Des de Suècia lliuren el seu combat amb bones dosis de garage-rock, hard-rock, pop i proclames "anticapi" combinades amb referències a una variada cultura de l'esquerra combativa. Avui els recomanem i els encarem al megafon per què formen part de la banda sonora del moviment d'indignació global que aquests dies reocupa les places i als carrers, resisteix les embestides i traspassa fronteres reals i imaginàries. La dimensió de la crisi capitalista és d'una clamorosa evidència i les múltiples maneres d'incoar-la des dels poders establerts es complementen amb la reactivació dels relats populistes de sempre, destinats a invisibilitzar la qüestió social en nom d'un suposat projecte en comú entre classes socials antagòniques. Posem-hi internacionalisme. Anticapitalistes 100%.

1. The (International) Noise Conspiracy -es.wikipedia.org/.../The_(Intern... - 

   The (International) Noise Conspiracy (abreviado T(I)NC) es una banda de garage rock formada en Umeå, Suecia en el año 1998. La banda está integrada por ...

   

Apunts dissidents - i també favorables - davant la qüestió nacional

“Las relaciones de clase y de género constituyen, en efecto, el único hilo rojo que permite jugar al salta-fronteras, fundir las armaduras identitarias, superar el estrecho horizonte de la “preferencia” familiar, nacional o comunitaria. Frente al desasosiego y al malestar de esas pertenencias de repliegue, de esos postigos vacíos y de esas puertas cerradas a cal y canto, la lucha de clases preserva la posibilidad de conjugar y de ligar en un combate común singularidades reconocidas y respetadas”

Daniel Bensaïd, Fragmentos descreídos

La reivindicació d'una república catalana en el marc d'una ruptura amb la (in)cultura de la transició (CT) sostinguda per la constitució espanyola, és una opció ben concreta i definida quan ara ja es parla obertament de l'exercici del dret d'autodeterminació. 

Els processos a seguir -des d'una perspectiva anticapitalista, per exemple- han de tenir molt presents alguns aspectes com ara: 

a) La dimensió de classe de cada situació. 
b) Analitzar les correlacions de forces (no només les "de partit"). 
c) Impulsar aliances socials antagonistes i oposades al poder "de dins i de fora" del propi país i de l'estat central. 
d) Intentar definir substancialment allò que configura una àrea nacional i desplaçar la "ideologia de la nació" (el nacionalisme de qualsevol signe) com a referent comunitari exclusiu. 

Aquests i altres temes poden ser útils per determinar quins haurien de ser els elements constitutius d'un projecte de país més basat en les coses "materials" i en les dinàmiques socials i geogràfiques (entre molts més factors) que no en uns relats sortits de la cultura espectacular que caracteritza els temps actuals.

Defensar una organització política pròpia del país i descriure els trets definidors d'una societat nacional (llengua, cultura, diversitat, territori, memòria històrica) hauria de ser compatible amb una posició a-nacionalista (al mateix temps, insubordinada i crítica amb els nacionalismes opressors i dominants). Tot això hauria de ser elemental i assumible en un context com el que vivim i en el què el fet nacional és un factor ineludible tant si es parla del present polític de Catalunya i dels Països Catalans, com si ens referim a la resta de nacionalitats i països de l'estat espanyol. 

Afegirem que ara i aquí la qüestió de l'internacionalisme esdevé del tot oportuna. Caldrà estendre aquest valor, amb tota la seva vigència, en el centre dels debats oberts i al si de les lluites més diverses, aportant una perspectiva global sobre el temps històric que vivim (sense confondre l'internacionalisme d'avui amb un suposat cosmopolitisme d'arrel postmoderna o en un producte més de la new age pseudoespiritual i vagament universalista). 

Dit això i resumint, aquestes són algunes de les reflexions intempestives que caldrà fer des de l'àmbit de l'esquerra social i política. La situació actual té els seus riscos i no voldriem veure com les eufòries lògiques del present sobiranista deriven en un desencís col·lectiu com el que va portar la C.T. i ara -davant les ofensives del capitalisme en crisi- amb l'afegit d'una redoblada  hegemonia de les dretes i dels poderosos "de casa" i "de fora". 

Mentres tant -com abans del dia 11 de setembre- els senyals de la crisi del sistema capitalista i les mesures dels poderosos continuaran, es propagaran i s'adaptaran a totes les geometries variables dels estats, les nacions i els continents. Ens queden, però, els carrers, les places i els espais més inesperats. A diferència del que avui surt a tots els mitjans, seguirem tenint la rara sensació de que la revolució mai serà televisada.

Fotografia i video: Bela Tarr.




:::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::::


Sobre l'a-nacionalisme, ressenyem un text que aporta algunes consideracions molt generals (i insuficients en quan al cas que ens ocupa) on es destaca la compatibilitat d'aquesta actitud amb la de la construcció política d'un país. Un article que s'ha d'interpretar en termes estrictament teòrics i oberts a la polèmica més raonable. Cliqueu:

El no-nacionalismo

Una epopèia alquímica

-Yo no confío en mí mismo. Mí mismo ni confía en yo. ¿Se trata de un fallo natural del sistema nervioso en su acomodarse al cambio, o es que tenemos serias discrepancias? Y si es desacuerdo, ¿Cómo resolverlo en armonía? Daniel intentó pensar en esto, más por deber que por gusto. Una tarde, en el Lago Sin Nombre, Wild Bill le dijo que lo malo del autoanálisis era la innata tendencia humana a aceptar todo tipo de propuestas ridículas y absurdas, y entre éstas no eran las menores el creer y desear conocerse a sí mismo. Bill lo había asemejado a usar un sacacorchos para intentar sacar su propia imagen de un espejo. Daniel sonrió. Con burlona severidad se dijo a sí mismo: -Tienes un problema con tu propia imagen. Admítelo. Lo admito".

Jim Dodge. Stone Junction. Una epopeya alquímica.

Fragments com aquest circulen d'una banda a l'altra de la novel·la d'aquest outsider literari que respon al nom de Jim Dodge. Un altre escriptor de la galeria dels fora de joc, Thomas Pynchon, introdueix el món de Jim Dodge en un pròleg apassionant del mateix llibre. Daniel Pearse és l'heroi de Stone Junction. El protagonista de diàlegs com el que hem ressenyat més amunt. David i una gamma de personatges absolutament alterats, que apareixen i desapareixen enmig d'aquesta alquímica epopèia que rebenta tots els esquemes de l'espai/temps. Altes dosis de lisèrgia literària, sumes caòtiques, iniciacions, viatges, alta tensió i humor transformista. La màgia, la societat secreta, una rara utopia suspesa en el desert del real i, sobretot, una creació i fabricació magistral de rodamons i d'escenes, que acaben donant vida a un relat foll i molt recomanable a aquells  lectors que malden per una apàtrida inserció en el món d'avui i per la ben fonamentada necessitat que poden tenir de crear i preservar universos culturals basats en una perpètua inestabilitat conceptual. 

No ens enrotllem més. Acabariem elevant l'autor a una categoria convencional de la cultura quan Dodge ja ens arriba sortosament per altres vies més fiables. Perdem-nos en el laberint. El món d'en Daniel Pearse és una explosió de contingències sense predeterminació. Pels temps que corren, un tour de force del tot reeixit. Com escoltar jazz, prendre una cervesa en un bar i inventar identitats bàsiques en la seva geografia de pocs metres quadrats. Com les petites coses que ens configuren cada dia, més enllà de dubtoses epopèies televisives i televisades, Stone Junction, arriba i triomfa. Un exemple d'escapisme deliberat i nutritiu.

11S: L'esdeveniment i el procés

La fotografia de Robert Frank es podria subtitular amb un "Què tenen en comú aquests dos homes a banda de viure a Anglaterra?.

Aprofitant un intercanvi de missatges en xarxa entre companys, un d'ells aportava una cita del crític literari i assagista marxià Fredric Jameson (1) sobre les complexes relacions entre els conceptes de classe i nació i altres derivacions. En ocasió de l'exitosa manifestació del 11S a Barcelona, les lectures de l'esmentat esdeveniment -més enllà de les controvèrsies partidistes- obtenen una disparitat important i això -per molt que pesi als apologistes del pensament únic d'una i altra banda- és saludable i imprescindible. Interrogar-nos sobre les llums i les ombres de qualsevol esdeveniment o procés polític és ni més ni menys que una positiva obvietat. Posar en qüestió, en el cas que ens ocupa, la complexitat de la trama sentimental, política, sociològica i antropològica d'un acte de gran transversalitat, no hauria de ser objecte de crítica en forma de retret i de "fer el joc a l'adversari" o de "buscar els tres peus al gat". Des d'una òptica metodològica d'esquerres (o que tingui en compte les variables de classe i les hipòtesis d'una raó estratègica de transformació social), contemplar el fet nacional al marge de les relacions de classe, de poder i de demarcació política, és acceptar un suposat subjecte polític unificador que ultrapassa els antagonismes que la realitat social ens mostra. El text de Jameson descriu una part d'aquestes preocupacions.


"El conflicto etnico (cultural-nacional), puede desarrollarse y expandirse hacia un conflicto de clase, mientras que la degeneración del conflicto de clase hacía la rivalidad etnica (cultural-nacional) constituye un desarrollo restrictivo y centrípeto. Solo se puede hallar una solución a dichas luchas si se modula lo étnico-cultural en la categoría de clase. Dado que en general, y por definición, el conflicto étnico-cultural no puede ser solucionado o resuelto, sólo puede ser sublimado en una lucha de tipo diferente que sí pueda resolverse. La lucha de clases -que tiene como objetivo y resultado no el triunfo de una clase sobre otra (de una cultura sobre otra etc..), sino la abolición de la categoría misma de clase- ofrece el prototipo de ésta sublimación necesaria."

Fredric Jameson. 

De l'esdeveniment de l'11S, des d'un vessant militant personal -avui per avui minoritari- em puc sentir còmode amb la triple divisa (a desenvolupar) del dret a l'autodeterminació, la República Catalana i el sentit internacionalista de totes les lluites. L'anticapitalisme ha de consistir en la superació del sistema vigent i en la combinació dialèctica de totes les emancipacions (inclosa la que en aquests dies ens ocupa i ens desborda). M'interessa més -i crec que és més efectiu en termes d'alliberament- el subjecte social (les classes, la classe) que el subjecte nació. No és un menyspreu a aquest segon subjecte, senzillament és la constatació de que en qualsevol societat nacional coexisteixen o es desfermen interessos incompatibles. Alguns pensadors contemporanis (Jameson, Zizek) en sabem molt i molt més. Els pensadors clàssics del marxisme més heterodox són una mina al respecte (Rosa Luxemburg, Gramsci, Nin). Estudiar-los pot ser gratificant. Sovint, però, amb l'atenta observació dels principals actors de l'auca nacional, de l'evolució dels dispositius que cohesionen l'imaginari col·lectiu i de la para-política que determina la versió contemporània del nacionalisme estricte, podem tenir instruments suficients com per entendre la fragilitat -en temps de gran crisi sistèmica- que existeix en el llindar del cercle virtuós que molts hi veuen i el desproposit que aquest comporta al parer d'uns altres. D'aquells altres que avui som fàcilment acusats de ser poc sensibles al relat nacional (quan en el fons, al contrari del que sembla, ens interessa i ens preocupa).

En quan a la substància del nacionalisme espanyol, caldrà insistir en la seva naturalesa de classe i en l'instrument de dominacíó i uniformització que ha estat al llarg dels temps i que encara perdura. Aspectes recurrents en el tractament del fet nacional des d'una òptica com la que es deriva d'aquest text.


(1) Fredric Jameson - Wikipedia, la enciclopedia libre

•  

  
  

  
  

  DARRERA HORA: 

  
  

  Kiko Amat i Guillem Martínez diuen la seva i un servidor s'entusiasma en veure que els outsiders floreixen mica en mica.

  
  http://www.kikoamat.com/web/2012/09/%C2%BFuna-diada-con-psicofarmacos/

Alex Chilton

Una conversa intempestiva nocturna i a la xarxa amb R77 va derivar en un intercanvi de cromos sonors localitzat a Tennesee entre Carla Thomas i Alex Chilton. Avui rescatem la figura d'Alex Chilton: exBox-Tops, exBig Star, productor (The Cramps), outsider... A vegades penso en que possiblement Alex Chilton és l'encarnació d'una quintaessència musical bàsica i universal que no sé explicar prou bé. N'hi ha molts com ell. Segur. Chilton va morir fa pocs anys. A casa nostra la gent de Ruta 66 el va reivindicar molt enmig del desconcert estilístic dels anys 80. Els seus vinils van entrar a les meves prestatgeries i sovint els punxo i els festejo. High Priest és un disc formidable: sona a bar, la producció és espartana, amable, rudimentària. És un dels millor tresors de la meva col·lecció. La canço de Carole King, Let Me Get Close To You, versionada per Chilton és rotundament preciosa i les altres -com la relectura divertida del clàssic italià "Volare"- ja ho veureu. Ara el restituim per la porta gran i li afegim videos i imatges. Salut les Copains!