Primer de tot, cal començar per l'horrible escenari del genocidi perpetrat per l'estat d'Israel a la franja de Gaza. Un genocidi que, com la pluja persistent, reafirma aquell "plou sobre mullat". És l'espantosa prepotència d'un estat construït per "designi diví" damunt de les terres on viuen i moren uns altres. És la bestiesa fanàtica d'un estat que ha de ser aïllat de la comunitat internacional. Un estat poderós que utilitza qualsevol pretext per perllongar una dominació colonial del tot singular en el món contemporani. Avui anem a la manifestació de Barcelona. Què es pot fer des de Catalunya? Moltes coses. Políticament, el nostre govern -començant per el de la plaça Sant Jaume- hauria de trencar relacions amb l'estat d'Israel. Seria un nova prova, una prova més, de que tenim un govern elementalment d'esquerres. Si voleu, no utilitzem l'etiqueta política. Seria una prova de que hi ha un mínim gest de racionalitat humanitària. I ara que no ens vinguin amb la rovellada argumentació del mal islamista, del fonamentalisme de Hamas o de tantes excuses que pretenen avalar aquest genocidi que, amb el temps, es podrà calibrar com un holocaust per fases. Quines imatges porten les paraules "genocidi", "holocaust". I quines paradoxes! Venint d'un estat nascut d'una diaspora associada a les mateixes paraules.
Solidaritat internacional amb les victimes!
Reconeixement d'aquest blog al disc que m'ha agradat més d'aquest any 2009. Ha estat justament acabant l'any que ha caigut del cel sonor el darrer disc de la Marianne Faithfull. Les fotos que acompanyen aquest text ens mostren la Marianne quaranta anys enrera (o més), al costat de Mick Jagger i a la portada d'un sixties long play incunable. El disc del 2009 és aquest inpresionant Easy Come Easy Go (18 songs for music lovers). Un treball delicat, variat i intens. Un fresc pintat a la clau de volta d'un hipotetic temple del rock. Ecos de cabaret, del folk americà i irlandes, del soul, del jazz vocal i del pop dels darrers anys, es convoquen en un treball de meravelles. Hal Willner, el productor, es va obstinar en tirar endavant aquest material i la va clavar per tots els angles possibles. La mitologia Faithfull la podreu trobar en varis registres (des del papanatisme de les revistes de tendències i suplements dominicals, fins arribar als articles d'enamorats "fans-critics" als darrers números de Ruta66 i RockdeLux). Aquest blog, des de la mod-militància s'afegeix a l'admiració, recordant-la com fou ahir, una estrella del cel modernista dels anys seixanta i, com és ara, una artista demolidora d'aquesta primera dècada del segle XXI (XXI!!!!).
Tot seguit, desordenadament i descompensadament, vagin els següents cromos de l'album Submarí Seaview del 2009...
A Premià de Mar hem iniciat unes accions culturals denominades Fora de Joc. Un cicle que vol mostrar les peripècies vitals i artistiques d'uns quans outsiders. Aquesta activitat, impulsada per el col·lectiu Amics d'Alan Smithee, ha estat una de les novetats de la vida premianenca. Hem visitat el món de Robert Crumb i el seu soci Harvey Peckar i, darrerament, les aventures d'Ed Wood. Exposicions cassolanes i passis de cinema fòrum (seguint una antiga tradició del vell cine-club El Mirón, represa anys després per les atrevides sessions impulsades per Glimpse). La tornada a la feina, a l'agit-prop contracultural, serà ben aviat i de la mà de Joe Strummer -geni i figura de The Clash- i de Daniel Johnston (documental imprescindible). Els rumors apunten una aparició del fora de joc lletgista Estanislau Verdet, però això és una altra història i ja en sentirem parlar.
Seguint la pista de l'any 2008, toca recordar que a Premià -com a pocs llocs del nostre país- s'han celebrat els 40 anys del Maig del 68. Convé destacar aquesta activitat. Maig del 68 va ser i és la referència de la revolta a Occident. Per uns fou un assaig general de la revolució, per altres una performance intensa i diversa, per altres fou una diversió i, per molts, fou el catalitzador d'un malestar que perdura: El malestar davant la follia capitalista. Maig ens indica un camí a seguir. Molts volem un maig a cada cantonada. Que sigui un senyal ben visible enmig d'aquest desproposit mediàtic, polític, econòmic i social que constitueix el matrix del capitalisme contemporani. Grècia, aquests dies, mostra la contestació justa i merescuda que mereix la situació. Ni un pas enrera!
Posat's a parlar de radicalitats i radicalismes, parlem-ne. Avui assistim a una ofensiva radical des de la dreta política, des del capital financer, des dels poderosos i des dels mitjans d'informació ultraliberals (aquests darrers, liderats per el grup Godó, estan integrats per la majoria de lobbies desinformatius del gremi). Com molt bé escriu Juan José Millás a la seva columna de El País, aquests són els veritables antisistema. Si convenim allò tant fals de que un "antisistema" és allò que sovint ens hem acostumat a creure, resultarà paradoxal constatar que el vandalisme real, el saqueig econòmic, la destrucció dels serveis socials i les mil tècniques de reinvenció d'un sistema delirant, són els trets que caracteritzen l'acció dels poderosos i que, per més escarni, gaudeixen del suport (des)informatiu, polític i econòmic d'aquells que ens volen fer participar d'aquesta refundació capitalista que socialitza pèrdues per incrementar guanys.
I ara, obrim l'espai sonor a dos discos que vull col·locar en un hit parade del tot arbitrari i imaginari. Una banda sonora de l'any 2008 que oscil·la entre el darrer disc de la banda pastoral i post-folk Iron & Wine i un recopilatori de finals del 2007 que he disfrutat al llarg del 2008, el disc D-I-Y Do it Yourself. Dels primers, destacar el seu treball rodó de format acustic amb dosis molt ben administrades d'electricitat. The Shepherd's Dog, aquest és el títol del disc i és una meravella dins del genere americana. En quan a D-I-Y, aquesta antologia de la Soul Jazz Records ens transporta al naixement de la música independent, industrial i afterpunk. Escolteu The Buzzcocks -quina banda!!!- o els primers Scritti Politti o la tenebrosa música de Throbbing Gristle, i un bon grapat d'outsiders. Un disc molt ben presentat, documentat i ben enregistrat.
Començava l'article amb el sentit del fora de joc cultural. L'acabo amb aquest disc, pur joc d'espectres. Com el Maig del 68, la música dels suburbis empeny la revolta. Per això, estarà força bé iniciar l'any 2009 amb un nou passi intempestiu de la mà d'un altre dels nostres: Joe Strummer, geni i figura.
Fotografies:
La Faithfull amb el Jagger i la Faithfull de vinil
El disc D-I-Y.
La revolta a Grècia.
El Maig del 68 reivindicat per Revolta Global. Recordat a la Coali.
Joe Strummer, rock in the cashba!
118 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada