31 de desembre 2013

Free Cinema i cultura de classe

La imatge pertany a la meravellosa miniatura que és el film Momma Don't Allow. Un documental de l'escola del Free Cinema realitzat a quatre mans entre el gran Tony Richardson (La solitud del corredor de fons) i l'altre puntal del gènere Karel Reisz. Una petita mostra del que eren els clubs de jazz britànics de finals dels anys 50. L'ambient dels teddy boys de classe obrera, la transició que va preparar l'era pop, el modernisme posterior...
 
TOTA COMPLETA AQUÍ:

http://vimeo.com/32357478
 

Organització

La raó d'existir d'una organització d'esquerres és la revolució. Pot sonar categòric, però és el que hi ha. Els anys són els anys. El temps és el temps. La memòria és la memòria. Això es pot entendre de mil maneres. D'acord. El que no es pot entendre (i mireu que s'ha intentat) és que aquesta paraula -ja sigui hipòtesi estratègica, pràctica fonamentada o voluntat declarada- esdevingui una figura més enmig del supermercat electoral o un complement floral del relat conjuntural d'algun partit/empresa en la seva particular "recerca del carrer perdut".

Acompanyem la reflexió d'un escrit molt més acurat, del sempre encertat company Daniel Bernabé:

"No nos engañemos: los sistemas caen no cuando un número mayoritario de gente está en su contra -simplemente- sino cuando esa mayoría ansía más lo que puede conquistar que lo que puede perder con el cambio. Para que esas ganas de conquistar el futuro aparezcan son necesarias -imprescindibles- la ideología, la organización y la expresión del conflicto (Huelgas, manifestaciones...). Pero, además, para que ese cambio se produzca hace falta un sabotaje a lo cotidiano, a la realidad aceptada, a esa creencia en que lo habitual es lo normal. Ahí es donde entran en juego los agentes secretos que dinamitan lo establecido, que abren grietas en la muralla de lo convencional, que dejan paso a las nuevas ideas".

I ara què millor que una intersecció free cinema (richardson) + the Smiths... amb tota la determinació de la working class culture que ens representa i que ens configura, abraçant dos extrems d'Europa: http://www.youtube.com/watch?v=WlBqjacXEwc
 

24 de desembre 2013

Modernitat, pop i socialisme


Quan Marshall Berman ens convida a participar del caos de la modernitat ho diu pensant en la permanència d'una idea que alguns s'entesten en enterrar. Una modernitat que no ha conegut la igualtat és quelcom encara obert. El mantra del "post" s'aplica negant el temps (la història) o l'espai (la geografia variable) i decretant la fí de la relació del "nosaltres mateixos" amb el "jo mateix". Si els apologistes de la conclusió de les utopies i de declarar la superació de la narrativa del jo/nosaltres, s'entesten en tancar el cercle, que ho facin tant com vulguin. Des de qualsevol espai potencialment comunitari, però, podem temptar l'afany del comú. Fins i tot des del bar, des del tocadiscos o des de la més rara de les reunions conspiratives. Només faltaria. Depen del jo/nosaltres.

En tot cas, pensem-ho amb Roland Kirk: http://www.youtube.com/watch?v=ZoFcpWAYEDs

La cultura pop debe ser el escalon que permita a la gente que nunca se ha interesado por su propia vida tomar conciencia de quiénes son y qué clase social forman. Gramsci explicaba la hegemonia, pero no se contruye hegemonia explicando a Gramsci. Necesitamos hablar por nosotros mismos -no que nos narren otros-, necesitamos toda la fuerza creativa que surge de la contradicción cotidiana para poder abrir esas puertas que impiden que los que necesitamos que nos escuchen no nos presten atención. (Daniel Bernabé)

10 de desembre 2013

L'esquerra catalana, l'anticapitalisme i la ruptura del règim

L'esquerra catalana, l'anticapitalisme i la ruptura del règim
Per Toni Guirao, Teresa Navarro i Àngel Pagès (*)


Ja han passat uns quans anys des de l'esclat del crack financer que va oficialitzar aquesta crisi que, com tantes crisis, ha demostrat ser quelcom inherent al propi capitalisme ("Capitalisme és crisi", diuen pancartes i consignes dels darrers temps). També han passat uns quans anys de resistències, de 15M i de temptatives vàries d'articulació sociopolítica en clau alternativa. Darrerament es respiren aires unitaris animats per propostes diverses (per exemple Procés Constituent). Alguns missatges mediàtics procedents de l'esquerra gestionària, però, mostren un significat ambigu tot i que intenten connectar amb el rebuig general de la situació actual. La perplexitat es manifesta, però, davant dels usos superficials i propagandístics d'alguns enunciats que pressuposen un perfil ideològic substancial : Revolució, ruptura, règim, mercats, dictadura del capital, austericidi, independència, república, procés constituent.  Les derives electoralistes -en la forma i en la pràctica, llocs comuns de la política partidària- tendeixen a metabolitzar qualsevol idea trencadora per tal de renovar "la marca". Una mena de perversió del discurs. Un abisme entre teoria i pràctica. En definitiva, parlem dels aspectes distintius d'una vella política convencional i establerta que es vol obrir pas entre el supermercat electoral absorvint la narrativa dels moviments socials en benefici d'una agenda partidària.

En aquest context ens preguntem quina és realment la credibilitat que es pot atorgar a unes propostes unitàries dirigides al comú de l'esquerra social i política, quan aquestes tenen el seu orígen en les direccions de formacions que no han sintonitzat, ni de bon tros, amb aquella idea dels antagonismes socials entesos com els motors d'una certa política d'esquerres i digna de ser-ho. O, per dir-ho a la manera de Daniel Bensaid, amb aquelles propostes sorgides de les instàncies polítiques (partits d'ordre, sindicats burocratitzats) que, per la seva adaptació sistèmica, haurien de ser objecte i objectiu d'una profanació en tota regla. Així doncs: Com es pot elogiar la política "profana" des dels ninxols d'una part de la política destinada a ser profanada? La resposta hauria de ser, com a mínim, mesurada, desconfiada i escèptica. Per no parlar de la "caixadependència" de la partitocràcia d'aquest país. Ens referim al deute acumulat i als enormes crèdits bancaris destinats a finançar les estructures dels partits convencionals. Però això ja és una altra història.

Tornant al debat obert entorn d'una necessària alternativa d'esquerres també observem que la barra lliure conceptual està en l'ordre del dia partidista i que aquesta s'anuncia a cop de "Telenotícies Cap de Setmana" i de titulars de premsa.
Diu, amb encert, el diari PÚBLICO (8-12-2013): La izquierda catalana acoge con indiferencia la idea de frente común de Iniciativa. La CUP y el Procés Constituent no se dan por aludidos. Herrera habla de "revolución tranquila" y de "reformismo subversivo".
És lògic i normal que la CUP i el Procés Constituent no es sentin al·ludits. Ni les revolucions són un mar de la tranquil·litat política, ni les reformes es fan per subvertir l'estat de les coses més enllà de modificar-lo dins d'un ordre. No estem davant d'un debat estrictament conceptual.
"La revolució" pren forma conjugant "raons" estratègiques i diverses pràctiques més o menys agitades ("la tranquil·litat" no deixa de ser un bon desig o un bon estat anímic).
"La subversió" -bona idea- té més a veure amb la pròpia revolució; diguem-ne que és consubstancial a aquesta. Un procés de canvi, també cal ressenyar-ho, no exclou reformes si aquestes són determinants a l'hora d'alterar el vell ordre social i polític. Dit això, recobra actualitat la idea de la revolució permanent: Una idea-força, la vigència de la qual defineix el sentit i la raó de ser de l'anticapitalisme; si més no en tant que hipòtesi estratègica que uneix el vell i el nou, dialècticament, en una perspectiva de ruptura i d'emancipació.

El debat promet. És "el" debat que molta gent d'esquerres volem fer. Estem convençuts de que aquesta discusió serà productiva sempre i quan es faci en paral·lel a la pràctica i que s'impulsi des de baix i al marge dels discursos teledirigits en funció de la demoscòpia, del calcul electoral i de la supervivència de "la marca". El camp obert amb opcions com les de la CUP, de l'esquerra anticapitalista, de l'efecte 15M o del Procés Constituent, difícilment podrà reeixir en àmbits més amplis si aquests s'articulen sota els paràmetres de la vella política de les reformes i dels reformismes dins d'un ordre (per "subversius" que vulguin semblar). Un cop d'ull a les resistències socials convida a pensar que el sentir general de la gent activista és justament poc reformista, relativament tranquil, més aviat indignat, força revolucionari i inevitablement subversiu.
___
(*) Toni Guirao, Teresa Navarro i Àngel Pagès són membres de Revolta Global-Esquerra Anticapitalista i ex-adherits a ICV.

08 de desembre 2013

ELS OXIMORONS, L'ESQUERRA I L'ALTERNATIVA.

ELS OXIMORONS, L'ESQUERRA I L'ALTERNATIVA.

(Oximoron: parella de paraules contradictòries).
Diu el diari PÚBLICO:
La izquierda catalana acoge con indiferencia la idea de frente común de Iniciativa. La CUP y el Procés Constituent no se dan por aludidos. Herrera habla de "revolución tranquila" y de "reformismo subversivo".

És lògic i normal que la CUP i el Procés Constituent no es sentin al·ludits. Les revolucions no són el mar de la tranquil·litat i les reformes no poden subvertir l'estat de les coses més enllà de reformar-lo dins d'un ordre. No estem davant d'un debat estrictament conceptual.

"La revolució" requereix d'unes "raons" estratègiques i ha d'anar acompanyada de certes pràctiques agitades (la tranquil·litat cal reservar-la per la reflexió necessària davant d'un procés revolucionari).

"La subversió" té més a veure amb la pròpia revolució. Diria que és consubstancial a aquesta. Una revolució, però, no exclouria que en les seves fases assoleixi reformes (en la línia estratègica d'alterar l'ordre social i polític). Dit això, em passa pel cap allò de la revolució "permanent". La permanència i la vigència de la revolució està en l'ordre del dia de l'anticapitalisme. Uneix el vell i el nou (i el vigoritza).

El debat promet. Sempre i quan es faci en paral·lel a la pràctica i, sobretot, des de baix, a les antípodes de les opcions teledirigides en funció de la demoscòpia, del calcul electoral i de la supervivència de "la marca".

01 de desembre 2013

L'esquerra catalana, entre la demoscòpia electoral i les lluites imprescindibles


(fotos del fenomenal Robert Frank)

Han passat uns quans anys de tot allò del crack financer que va oficialitzar aquesta crisi i que, com tantes crisis, ha demostrat ser quelcom consubstancial a la cosa real del capitalisme ("Capitalisme és crisi", diuen pancartes i consignes dels darrers temps).

Assistim, a més, a una rara significació de les respostes i dels conceptes polítics que emergeixen del rebuig d'un estat de les coses present del tot insuportable.

La perplexitat, però, tendeix a ser una de les sensacions que s'experimenten davant dels usos i abusos xungos, quasi propagandístics, d'algunes de les paraules d'alt voltatge i de perfil gruixut: Revolució, ruptura, règim, mercats, dictadures, austericidis, independència, república.

Les derives electoralistes -a la fí i en la pràctica, llocs comuns de la política partidària- tendeixen a metabolitzar qualsevol enunciat per tal de renovar "la marca". Perversió del discurs. Abisme teoria/pràctica. La cançó enfadosa.

Preguntem-nos quina és realment la credibilitat que podem atorgar a unes propostes unitàries adreçades al comú de l'esquerra social i política, quan aquestes tenen el seu orígen en les direccions de formacions que no han sintonitzat ni de bon tros amb aquella idea dels antagonismes socials entesos com un dels motors d'una certa política digna de ser-ho. O per dir-ho a la manera de Daniel Bensaid, sorgides de les instàncies polítiques (partits, sindicats) que, per la seva convencionalitat sistèmica, haurien de ser objecte i objectiu d'una pràctica de profanació en tota regla.

Com es pot elogiar la política "profana" des dels ninxols de la mateixa política que està destinada a ser profanada? La resposta hauria de ser, com a mínim, mesurada, desconfiada i exceptica.

Un altre dia podem parlar de la "caixadependència" de la partitocràcia d'aquest país. Però això ja és una altra història i matèria destinada a tot un exercici de periodisme rigurosament investigador i a les interpel·lacions parlamentàries degudament acompanyades d'una sabateria "ad hoc" .

Sembla ser, però, que la barra lliure conceptual està en l'ordre del dia partidista i s'anuncia a cop de "telenotícies cap de setmana".
Apassionant, sí, però...quina mandra!
L'esquerra catalana, entre la demoscòpia electoral i les lluites imprescindibles: L'abisme.

Banda sonora, punxeu-la aquí sota:
http://www.youtube.com/watch?v=GS0fGdElDlE