27 d’abril 2013

Presentem un col·lectiu d'agitació cultural

Voleu coneixer l'apassionant món dels AMICS D'ALAN SMITHEE? Visiteu la col·lecció completa de les nostres activitats (fotos, arxius, cròniques...). Aneu-hi cliclant: http://amicsalansmithee.blogspot.com.es/

 Qui és Alan Smithee?

17 d’abril 2013

Can Sanpere 100% i les coses interessants d'aquests dies premianencs





Passen coses interessants. A Premià vivim l'experiència d'ocupació col·lectiva d'un referent de la classe obrera local del segle XX: La gran fàbrica de Can Sanpere. Parlem d'una superfície urbana que fins farà quinze dies estava abandonada perè que, per les coses del mercat, s'havia  convertit en els darrers anys en una més de les propietats del capitalisme constructor de Núñez i Navarro. Un espai, can Sanpere, que és objecte de desig del sector immobiliari i que esdevé una peça de controvèrsia i de divergències domèstiques en una part important de la classe política local (almenys de la que funciona a partir dels paràmetres del politicament correcte).

Entrentant avança el projecte d'un centre autogestionat en el marc del moviment reivindicatiu Can Sanpere 100% Públic i s'escolten idees en totes direccions per tal que aquesta fàbrica visqui una nova vida dedicada a la cosa pública i popular, a les necessitats socials i a allò que determini el poble. Una situació que es viu a l'espera (si es pot dir d'alguna manera moderada) del que hauria de ser una major i més clara voluntat política basada en la sensibilitat que requereix entendre que les reivindicacions del carrer són el tronc elemental de la política municipal més enllà de les lògiques de partit. Els objectius i les estratègies de la propietat, lògicament, són les que són i no cal esperar condescendències amb les institucions i els moviments socials.

A Can Sanpere, preservant la major part de l'actual fàbrica, hi caben moltes coses: L'autogestió, els equipaments socials, la memòria històrica de classe, la trama associativa, les zones verdes integrades i, sobretot, la dignitat del comú front el privat. No inventem res quan a tot això ho anomenem "fer poble". La resta, certes derives partidistes extremadament legalistes i negociadores, forma part del paisatge comú de les derrotes de sempre (que tampoc estan inventades).

 
Posem-hi banda sonora, article del Kiko Amat i una bona dosi de soul-pop de la millor collita antithatcheriana dels anys de plom (diuen que la dama de ferro s'ha mort però el seu llegat perdura per la banda dreta i, lamentablement, per la banda neolaborista). Renunciar a la identitat de classe -com apostar contràriament i creure en la consciència de ser el que som- tampoc són invents del moment.




 

THE JAM
The Gift
Polydor
soul marxista The Gift es el disco soul de The Jam. El propio Weller admite que marcó el comienzo de su “purificación mod”. Fan del soul desde siempre, Weller se radicaliza en 1981: se corta el cabello al tres, contrata a un DJ de northern soul para las giras, reúne a grupos inesperados (Bananarama, TV21) para shows al estilo Motown Revue… The Gift, de 1982, es el reflejo de ese anhelo. Disminuyen los himnos punk-mod y se substituyen por funk y soul. Es, salta a la vista, una obsesión, y como tal es hermosa. Las influencias están claras: Curtis, Motown, Chi-Lites, Brass Construction… Todo negro. De entre sus contemporáneos, Weller cita a Pigbag y el primer 12” de Spandau Ballet como caminos a seguir. “Precious” es la obvia consecuencia funk, pero “Town called malice” es el hit: Motown en serio, sin rockizar, lleno de trompetas y Vandellas, la letra una mirada a la depresión causada por el Thatcherismo. The gift es su disco más izquierdista. La mirada empática del “That’s entertainment” se torna diatriba: “Trans-Global Express” aúna Marx y northern soul (copiaba el “So is the sun” de The World Column).
Pero, a pesar de la fijación soul, la cabra aún tira pal’monte. Vuelven las grandes baladas pop (“Ghosts” y “Carnation”), crónicas Kinks (“Just who is the 5 o’clock hero”), pop trotante (“Running on the spot” y “The gift”) y solo dos rellenos: el instrumental “Circus” (de Bruce Foxton) y un tibio calypso (“The planner’s dream goes wrong”). Esta edición suma The Gift con demos y singles pre-disolución. La cruzada soul seguiría con “Beat surrender” y tres versiones (“War” de Edwin Starr, “Move on up” de Curtis Mayfield, “Stoned out of my mind” de The Chi-Lites), pero también hay baladas sobre ruptura (“The bitterest pill (I ever had to swallow)), elegante pop-jazz (“Shopping”), incluso canciones que terminarían en The Style Council (una rara “Solid bond in your heart”). Menuda despedida.

02 d’abril 2013

Can Sanpere 100% públic : Una reivindicació històrica que torna amb força.



Arribava el canvi de segle quan en un context de devastació del terme municipal de Premià de Mar, amb una accelerada liquidació dels espais agricoles i davant del colapse del sol urbà del municipi, emergia la lluita per salvar l'espai de l'antiga fàbrica de can Sanpere. Aleshores l'esmentada fàbrica ja havia tancat la seva activitat i estava en mans del grup immobiliari "Núñez y Navarro". Eren els temps de la plena onada del boom urbanístic del final de segle. Les intencions eren clares i declarades: Reconvertir el terreny afectat, passant-lo de zona industrial a zona edificable residencial. 

La plataforma Can Sanpere 100% Públic entrava en escena interpel·lant la propietat privada i, al mateix temps, emplaçava l'ajuntament i el grups municipals a prendre una posició en favor de la salvaguarda d'aquell espai en benefici del comú. Per entremig, amb una crisi de govern (que va portar a la ruptura del tripartit local PSC, ICV-EUiA, ERC) acompanyada d'un gran debat al carrer, l'afer Can Sanpere irrumpia en l'àmbit social i marcava l'agenda premianenca i les eleccions municipals posteriors. En un context marcat també per la discusió del Pla General, la plataforma aconseguia suports i s'evitava una possible variació de la tipologia de Can Sanpere, mantenint el seu caràcter industrial a l'expectativa de conjuntures més favorables que facilitessin una recuperació pública de la zona. Les reivindicacions de la plataforma es concretaven en una proposta de refermar el caràcter públic de l'espai en litigi i per un debat obert d'idees sobre els usos de la zona amb una preferència per la combinació de l'espai verd, els equipaments socials i l'àmbit de la participació de la gent.

12 anys després els propietaris acceleren l'agenda especulativa i, amb programada nocturnitat, anuncien d'imprevist la demolició de la fàbrica i l'inici d'un procés del tot incert en quan als objectius finals (més enllà dels obviament lucratius). 

En el nou escenari plantejat per "Núñez y Navarro", la plataforma ciutadana inicial reviu amb força i veu augmentada la seva composició donant llum a un moviment social més ampli i a una intervenció sorgida de les assemblees obertes que defineixen les passes a seguir per estendre la consigna ja històrica de "Can Sanpere 100%". Resistències, emplaçaments a l'ajuntament, recerca de suports entre sectors socials, coordinació del teixit associatiu, concentracions... Així doncs, els signes de la lluita en favor del caràcter públic d'un espai de gran significat es multipliquen. 

L'impuls de les reivindicacions en favor de Can Sanpere 100% Públic ja marquen una nova etapa de resistència social contra les estratègies del capital immobiliari. És un nou retorn a la controvèrsia entre el públic i el privat. És, també, la persistència en un llarg camí de lluites basades en el sentit comú (de comunitat, de majoria) i de dignitat davant de la destrucció d'un terme municipal.