22 de febrer 2013

Avantguardes culturals i anticapitalisme. El cas John Sinclair



 

Quan parlem dels maridatges entre revolució i cultura popular apareixen problemes relacionats amb la mixtificació d'una part del relat derivat d'aquesta intersecció o amb l'absorció "sistèmica" de moltes experiències que en el seu moment  van actuar com a revulsius davant de l'ordre del capital. En el món del pop, del rock, del jazz i de les cultures i subcultures afins a aquestes músiques, podriem ressenyar molts fenomens que irrumpien amb força i expressaven el signe dels temps, els senyals de la revolta o el rebuig més elemental a les formes establertes. Pels temps que corren, es troba a faltar una certa avantguarda francament compromesa i resolutiva. Raó de més per celebrar l'edició d'un clàssic de la literatura Rock: Guitar Army.





El Punk (malgrat la deriva posterior en mans de la mercadotècnia de masses) o el Jazz, tenien diferències substancials en termes musicals però al mateix temps, compartien una posició similar en el laberint de la relació entre les cultures de baix, la divisió social i l'establishment de les seves respectives èpoques. 

  
Amb una actitud Punk evident -abans dels usos convencionals i coneguts de la denominació "Punk"- l'escena del nord dels Estats Units d'Amèrica, del Detroit post-industrial, va coneixer una gran banda de rock'n'roll expeditiu i compromès: MC5. Aquest conjunt encaixava a la perfecció en el paisatge d'aquells dies. MC5 subvertien escenaris, protagonitzaven performances i canviaven els paràmetres del concert-Rock amb un dispositiu mitiner, incendiari i mobilitzador. Com una evolució lògica dels corrents dissidents i esquerrans del hippisme primitiu (yippies), MC5 sintonitzaven amb l'equació Black Power+Underground i integraven el White Panther Party (derivació del BPP) al costat del seu manager i activista John Sinclair

La pista Sinclair-MC5 ens porta als anys de plom de Detroit, a l'esquerra radical nord-americana, als combats de carrer i d'escenari, als rituals del sexe col·lectiu i del consum de marihuana, a la solidaritat de les subcultures amb l'empresonament del mateix Sinclair, als textos i missatges marxistes llibertaris i a les lectures al carrer dels referents del moment (Fanon, Ho Chi Min, Che, Malcolm X, Mao) i dels clàssics revolucionaris (Marx, Lenin, Bakunin). L'escena Detroit era multirracial i abastava el territori del Jazz i del Rock sense distincions: Segells discogràfics artesans, emissores alternatives, fanzines, festivals, arts plàstiques, literatura, cinema. MC5 residien en el mateix espai sonor que la New Thing jazzística del moment (finals dels anys 60 i inici dels 70), quan el panafricanisme, la lluita contra les guerres colonials i els ecos del Maig arribaven a tots els continents. La tempesta perfecta. Aquella rara intersecció entre cultura i revolució prenia forma i amb exemples com aquests el pas del temps ens demostraria que esdevindrien referents de difícil encaix en les operacions d'integració cultural mercantilista dels anys 80. Sinclair, els Panthers (WPB & BPP), Coltrane, Archie Shepp o les invectives de Leroy Jenkins, tenien les coses molt clares, sabien d'on venien, quina era la seva gent i les causes que alimentaven. També ho sabia el poder establert amb l'FBI al capdavant. Les coses clares, doncs.

De tots aquests temes, degudament il·lustrats, sonoritzats i escrits, en tenim una bona ració gràcies a la recent edició del llibre GUITAR ARMY. Es tracta de la versió castellana del clàssic de John Sinclair. Un recull de textos i imatges amb CD incorporat, per on hi circulen els MC5, el jazz d'avantguarda, els textos més incendiaris, les relacions entre cultura i subcultura, les tendències polítiques més radicals i un cert balanç d'aquelles experiències de binomi real i possible entre cultura i revolució. 



I una retrospectiva de la demolició de Detroit, cliqueu a:

Detroit: así se hundió el Titanic del capitalismo ... - Jot Down

www.jotdown.es/.../detroit-asi-s... - 

11 de febrer 2013

Espais Sonors 2001-2004

Passen els anys i es manté un fil conductor que salta en el temps i ens porta a algunes iniciatives que han marcat moments memorables (!) del nostre castigat underground premianenc. Anys 70's amb els concerts i pel·lis del grup de música de Taula Rodona, del Cine Club El Mirón o del col·lectiu La Llamborda. Aparicions i desaparicions de fanzines com Macaco (finals dels 70), Kamikaze (ressenyat en aquestes pàgines, meitats dels 80). 
Avui presentem el dossier Espais Sonors...
(Dissenys dels cartells: Pep Carreras, Àngel Pagès, Alvarillo Méndez i -el darrer, del Soda Beat 2, de Ramon Martínez) 




Aquí recuperem les tres fases que van experimentar els denominats Espais Sonors. Començant pels dies de l'efimer Col·lectiu d'Arts Sonores, passant per Glimpse (fase Bencedrina & Co. programa de ràdio Premià) i continuant en aquell Glimpse més crescut que culminava el projecte amb les dues etapes del festival Soda Beat (primer a l'espai del Gas i més endavant en el marc de la Festa Major  a gran escala). Els Espais Sonors van ser una experiència senzilla i pràctica basada en la transformació d'un espai (normalment el centre cívic de Premià de Mar) en funció d'una proposta musical temàtica complementada amb una mínima il·luminació, servei de bar i projeccions de video. Ball, festa, audició, ambient.













Els Espais Sonors s'inspiraven en les audicions més o menys psicodèl·liques que s'havien realitzat a Premià de Mar en els temps de Taula Rodona. Aleshores, anys 74/77, s'ocupaven sales abandonades de l'antiga escola de La Salle i, amb poca llum, es punxaven materials habituals de les sessions de l'època 60/70's (Joplin, Hendrix, Davis, Hancock, Santana, King Crimson, CCR, Pink Floyd, Alice Cooper, Slade, T Rex i coses disperses de Soul i Blues). Alguns d'aquells espais sonors, en temps pioners, tenien lloc a l'antiga discoteca club A-1 en insólites sessions matinals (!) dedicades a Pink Floyd, Jimi Hendrix, King Crimson i Janis Joplin. Es recorda també un "espai sonor" en el pati de butaques del Patronat (!) dedicat a Creedence Clearwater Revival (1975 circa).











 Els Espais Sonors (2001-2004) recuperaven aquella rara escena i ara, amb el pas del temps, els recordem amb plena consciència de que allò va marcar una època. Tot seguit presentem un recull del material gràfic d'aquelles sessions en format Col·lectiu d'Arts Sonores i Glimpse. Ho aturem en la primera fase de "l'espai d'espais" que van representar les dues primeres sessions del Soda Beat a la fàbrica del Gas de Premià de Mar. Més endavant tornarem al Soda Beat i a la darrera etapa de Glimpse.









02 de febrer 2013

Una jornada amb Kiko Amat a Premià de Mar



 
Kiko Amat ha estat aquest cap de setmana a Premià de Mar i amb ell hem compartit la segona sessió del Fora de Joc III, el cicle d'activitats organitzat pels Amics d'Alan Smithee dedicat a les subcultures, a les desviacions i als outsiders. Per fer temps hem recorregut alguns dels centres neuràlgics d'allò que més ens agrada de la nostra vila: Places, carrers i bars. El Bar Marina -amb el seu annex futbolístic i festiu, el Golden Corner-, el Bar de la Plaça, el McGrove i la ràdio. 
El nostre espai de Ràdio Premià Sound System celebra 10 anys i es vesteix d'amic d'Alan Smithee en ocasió de la visita del Kiko. Enregistrem el programa. Entrevista, discos, Cienfuegos, Alan Sillitoe, anglofilia, l'ofici d'escriptor, subcultures, XTC, El Último de la Fila, classe obrera. Sortim de l'emissora i seguim la passejada premianenca...



Bar dels Pirates: Cerveses, salutacions, coses del poble. Vuit del vespre: Cooperativa Gafarrons. Cienfuegos en escena. Llum vermella, gent de vàries generacions. Cooperativistes. 15m. Amistats. Cienfuegos a la taula. Lectura de Cienfuegos. David Nobbs. Salutacions. Intercanvis. Jacques Tati. Els Amics d'Alan Smithee. The Fleshtones. Nit premianenca. Bar Marina. Parada i fonda (i cervesa). Ens ho hem passat molt bé. És la cultura que ens configura, és a dir: Els bars, les places, els carrers, els discos, els llibres, les distàncies curtes, les taules plenes de gent. Cau la nit. Els que tanquem el Bar Marina tornem al bar dels Pirates abans d'anar a dormir. Premià de Mar, 1 de febrer de 2013

01 de febrer 2013

Govern dimissió i fora el règim!


Una declaració curta i rotunda,
la transcrivim directament.



"Ante el nuevo escándalo de corrupción del PP:
Gobierno dimisión. Abajo el régimen del 78


Declaración de Izquierda Anticapitalista

La información que recoge el diario El País en el día de hoy en relación a la contabilidad opaca del PP y a los pagos recibidos por parte de destacados dirigentes de este partido son una muestra más de la decadencia absoluta de este Régimen. Esta noticia demuestra lo que ya de sobra conocíamos: que la corrupción está extendida entre quienes han hecho de la política una profesión y que de hecho están en ella para forrarse y favorecer a sus intereses de clase. Los mismos políticos que nos imponen sacrificios, pérdida de derechos y nos condenan al paro y la emigración son los mismos que se llenan los bolsillos y que hacen apaños con sus amigos empresarios de forma fraudulenta. No les debemos ningún respeto. Ni a ellos ni a unas instituciones que están a su servicio, con la Monarquía corrupta y parasitaria en primer lugar.Éste es un Gobierno ilegítimo. Este Gobierno debe dimitir. Ahora. Y nos tememos que solo lo hará con una fuerte presión en la calle, desde abajo. La dimisión de este gobierno debe ser el primer paso para poner este Régimen "patas arriba". Porque lo que estamos sufriendo no es un problema de un Gobierno, de un partido o unos políticos. Es un problema de modelo, de sistema.

Los trabajadores, las precarias, los y las de abajo no podemos esperar más. Hay que romper el círculo del expolio, del robo, de la corrupción. Es la hora de una alternativa de ruptura que ponga los intereses de la mayoría social por encima de los negocios de unos pocos. Hay que echarles. Hoy mejor que mañana."