30 de gener 2011

Llum en la fosca


Martí, un any.

Llum en la fosca. Tal dia farà un any i el darrer dia de gener és aquest dia. Un any sense en Martí. Un estrany diàleg d'absència i presència. Els seus amics i amigues sovint en parlem. Sembla que passeja per els mateixos carrers, que ens marca les hores de bar i xerrada, que ens interpel·la sobre el que passa en el món. Fins i tot quan aquest món és una taula parada, tres cantonades i una plaça universal.

És indesxifrable. El laberint de la memòria i de l'absència és un joc de miralls on ens hi reflexem. En Martí va posar llum a aquesta plaça, va fer de la llum el seu primer llibre i el va pintar de groc. Un exercici de llum en la fosca. Una llum, ara present i absent. Transfigurada.

Banda sonora: The Köln Concert. Keith Jarrett. 1975.

Miniatura9:42

Keith Jarrett Köln Concert - Part 1 1 / 3

Keith Jarrett Recorded at The Opera Köln, West Germany, January 24, 1975



**********************


G o d s p e e d Y o u !
B
l a c k E m p e r o r

(segona part)




Llum en la fosca. Arribada de nit a casa. Els timpans emeten els ecos d'un concert inacabat que reordeno amb referències escrites, visuals i musicals d'aquests artistes. Una epifania sonora. Llum en la fosca. Els concerts que perduren més enllà de les portes de la sala són els que mereixen el comentari, el treball posterior i la recol·lecció de peces d'un trencaclosques que desferma punts de fuga, analogies, celebrades afinitats electives i elements d'un domini incert on encara adquireixen sentit els conceptes d'art i de cultura. Els signes del temps apunten a la demolició de la cultura, tal i com alguns la varem entendre o creure. Els documents de la cultura contenen els documents de la barbàrie (la cita és de Walter Benjamin, un habitual en aquestes contrades).


Sala Apolo (l'antítesi dels espais del deliri para-cultural:Fòrum de les Cultures, Espacio Movistar...). El minimalisme de GYBE és una aparença formal enmig d'un contingut il·limitat. La densitat de les seves transicions, de la llum a la fosca. Les oscil·lacions de l'infern al cel, de la tempesta a la calma i del blanc al negre, conformen l'univers d'una música que, al mateix temps, és indestriable de les imatges i de les paraules implícites. Imatges que circulen per la gran pantalla en un puzzle encapçalat per la paraula Hope. Una trama visual en blanc i negre on es condensen signes mitològics, ocultisme, judaïsme, línies ferroviàries, tunels, regions devastades del centre d'Europa, cementiris, hospitals, foc, refineries de petroli...i una culminació en roig i blanc amb els signes de la revolta, de la contestació i de l'anticapitalisme.


Una deliberada escenificació dels antagonismes del temps d'ahir i d'avui i dels estats anímics d'una (in)cultura degenerada per l'acció implacable del capital. Sense una clara jerarquia escènica, musics i imatges formen un tot de llum en la fosca. Més llenya al foc. El concert avança i continúa al carrer, al cotxe i a casa. Ha estat una celebració còsmica -elèctrica i acústica- del punt zero de la (in)civilització. Celebració, en aquest cas, no és sinònim de festa. Després de la tempesta (sistèmica) vindrà, però, la tempesta. Temps al temps, que vol dir ara.

25 de gener 2011

That's Entertainment ! (3)


La secció "That's Entertainment !" d'aquest blog us ofereix un nou article dedicat a les meravelles del món de l'espectacle. Kiko Amat sempre té la canya a punt i així ho va demostrar en un article colossal sobre la musa pop de la Primavera de Praga: Marta Kubisová (perdoneu, la manca de caracters eslaus del blogger no em permet escriure el nom amb precisió). Aquesta cantant va dominar l'escena musical de la Praga sotmesa a l'estalinisme i mereix una visita en tota regla. No entraré en detalls, us convido a mirar els videos i, sobretot, a llegir el text del Kiko Amat que trobareu a l'enllaç "trombones para Marta" que apareix al final d'aquesta ressenya i a on l'escriptor ens detalla varis aspectes molt interessants d'aquesta dama proto-pop, proto-soul, proto-funk, proto-bizarre...en un admirable, divertit i imprescindible article.

O sigui que ja sabeu: Qui vulgui flipar amb la resistència pop antiestalinista (amb la qual aquest blog
simpatitza des de la seva condició de membre de l'esquerra psicodèl·lica mundial), només ha de fer un parell de coses: Llegir el que escriu Kiko Amat i disfrutar d'uns videos al·lucinants que podeu veure picant damunt de les pantalletes.

  1. Trombones para Marta

    17 Abr 2010 ... Porque Marta Kubišová, para colmo, no sólo no era un pez ...
    www.kikoamat.com/web/2010/04/trombones-para-marta/ - En caché

21 de gener 2011

Godspeed You! Black Emperor




Godspeed You Black Emperor! - Moya - youtube.com
10 min - Slow Riot for New Zero Kanada (1999)
També a: Dailymotion - MySpace - dailymotion.virgilio.it



Godspeed You Black Emperor -
Official Website. Includes tour dates, discography, interviews, articles, reviews, images, and contact addresses.
www.brainwashed.com/godspeed/ -

S'acosten a Barcelona. Godspeed You! Black Emperor. Breument. Banda canadenca. Performances. Col·lectiu inclassificable. Girar el mapa com un mitjò. Material inflamable. Espectrologia sonora. Apolo: 29/01/2011

Vídeos de goodspeed you black emperor
Godspeed You Black Emperor! - The Dead Flag Blues - youtube.com
9 min - F# A# (1998)
També a: Dailymotion - Vimeo - dailymotion.virgilio.it

16 de gener 2011

Sly & the Family Stone




















Sly & the Family Stone
a la ràdio premianenca el dimarts 18. Una tarda d'avui, diumenge, repassant tota la discografia dels Family Stone. Un plaer. Tractar la música funk és parlar de la càtedra canònica de James Brown o de les gestes interplanetàries de George Clinton. Així ho podem proclamar, suats i contents d'haver-los ballat i escoltat al llarg de les nostres vides. Ho podem dir: El funk està presidit per ells. Ho mereixen. Estem d'acord: Admiració compartida entorn de les seves obres, de les seves personalitats i de les seves respectives escoles. Ens quedarem curts, però, si obviem Sly Stone i la seva benvolguda família. Llarga vida a Sly & the Family Stone! Avui és una tarda Sly.


Com una epifania sonora en tota regla, com una seqüència
proustiana (la clàssica...), em desperto, des del llit, amb tretze anys, covant una grip, sense escola, amb el transistor escoltant les primeres músiques i em veig en el record, escoltant el single Family Affair. 1971. M'agradava molt. El vaig seguir escoltant per molt temps. Recordo aquell single a l'aparador de Ràdio Minobis -la botiga d'electrodomèstics, el taller de televisors i aquells calaixos amb discos de vinil- al carrer Prat de la Riba de Premià de Mar. El món d'ahir. Anys després, molts anys després, va arribar l'adquisició del LP corresponent i en vinil -descatalogat del segell EPIC- gràcies a una edició amb idèntica coberta de la distribuidora Edsel. Ouf! Sly! Quants records! Quina veu, quina banda (Greg Errico, Cynthia Robinson, Freddie Stone, Rose Stone, Jerry Marini...Larry Graham JR!). Les coses clares: Eren una passada!!!! Au! Feu-vos una festa amb aquests videos...cliqueu-los, celebreu el funk! Seguiu la seva pista!

El nostre temps mereix una sistemàtica aplicació del seu crit:

There's a Riot Goin'on!


  1. Vídeos sobre sly and the family stone family affair

    SLY & The Family Stone -- It's a Family Affair
    3 min - 19 Ago 2009
    Subido por Superdiscomania

    youtube.com



    Sly & The Family Stone - Family Affair
    2 min - 12 Ene 2007
    dailymotion.com
  2. Family Affair (Sly and the Family Stone song) - Wikipedia, the ...

    - [ Traducir esta página ]
    "Family Affair" is a 1971 number-one hit single recorded by Sly & the Family Stone for the Epic Records label. Their first new material since the double ...
    en.wikipedia.org/.../Family_Affair_(Sly_and_the_Family_Stone_song) - En caché

12 de gener 2011

That's Entertainment ! (2)


Encara estem processant el text anterior. Un bon debat s'ha desfermat i vol continuar. Les reflexions de Guy Debord sobre capitalisme, urbanisme, ciutat, espectacle, banalització i mercantilització, mereixen un parèntesi sonor fet a mida. Naked City -a banda de ser un serial televisiu de culte i en blanc i negre, basat en el film del mateix nom de 1948- és un dels mil projectes de la personalitat mutant de John Zorn. L'artista novaiorquès, membre de la comunitat jueva de la ciutat, activista cultural inclassificable, demolidor saxofonista i compositor de bandes sonores i mil andrònimes musicals, és un dels referents d'aquest blog (i un habitant de les prestatgeries del meu estudi). Aprofitem la nuesa d'aquesta Naked City -versió Zorn- per endollar-hi un video de l'esmentada pel·lícula. La ciutat nua podria ser l'altre costat del mirall de la societat de l'espectacle.
Com al darrer article: That's Entertainment!

The Naked City [1948] Part 1/10
8 min - 5 Març 2009
Penjat per rc12069

youtube.com

Naked City
Clockwise from left: Wayne Horvitz, John Zorn,
Bill Frisell, Fred Frith, Joey Baron.




John Zorn - Batman - youtube.com
2 min - Naked City (1989)
També a: Dailymoti

07 de gener 2011

That's Entertainment !




Vídeos sobre THAT'S ENTERTAINMENT

The Jam - That's Entertainment
4 min - 7 Oct 2009
Subido por TheJamVEVO

youtube.com






Repassant el clàssic de Guy Debord "La societat de l'espectacle", m'he trobat amb unes consideracions que volia portar al blog i que, còmodament, em proporciona el capítol 7 d'aquest text excepcional, visionari i, a totes llums, actual. Possiblement, els ecos del text els podrem trobar en els treballs de David Harvey sobre geografia i lluita de classes. Ressonàncies d'un text, però, que vertebren l'espai més proper i que -com l'aire que respirem- assisteix a la definitiva colonització i capitalització de la seva condició material i espiritual.
XG
, seguidor "debordià" i resident a Premià de Mar, és el primer destinatari còmplice d'aquest material. Els altres, gent de bar i gent de bosc, també són convidats a aquest delicat exercici de ball i funambulisme militant. Quan s'acostin les proclames municipalistes sobre el territori i la gent que l'habita, potser també s'acostarà l'hora de temptar l'orígen d'aquest temps que hi ha qui el considera "progrès".
Em limito, doncs, a enganxar els cromos que m'inspiren aquests capítols (i a posar-hi la banda sonora de tota una època que, també, és "temps d'ahir". The Jam. Paul Weller).

Capítol 7
El condicionament del territori.


"I qui arriba a ser Senyor d'una ciutat acostumada a viure lliure i a l'instant no la destrueix, que temi ser destruït per ella, perquè aquesta té sempre per refugi en les seves rebel·lions el nom de la llibertat i els seus vells costums, les que ni pel pas del temps ni per cap benefici s'oblidaran mai. I per més que es faci o es proveeixi, si no s'expulsa o dispersa els seus habitants, aquests no oblidaran en cap moment aquest nom ni aquests costums..."

Maquiavel, El Príncep.



165.
La producció capitalista ha unificat l'espai, que ja no està limitat per societats exteriors. Aquesta unificació és al mateix temps un procés extensiu i intensiu de banalització. L'acumulació de mercaderies produïdes en sèrie per a l'espai abstracte del mercat, al mateix temps que havia de trencar totes les barreres regionals i legals i totes les restriccions corporatives de l'edat mitja que mantenien la qualitat de la producció artesana, havia també de dissoldre l'autonomia i qualitat dels llocs. Aquesta força d'homogeneïtzació és l'artilleria pesada que ha derrocat totes les muralles xineses.



166.
És per a arribar a ser cada vegada més idèntic a ell mateix, per a aproximar-se millor a la monotonia immòbil, per al que l'espai lliure de la mercaderia és, a partir d'ara, incessantment modificat i reconstruït
.


167.
Aquesta societat que suprimeix la distància geogràfica, acull interiorment la distància en tant que separació espectacular.


168.
Subproducte de la circulació de mercaderies, la circulació humana considerada com un consum, el turisme es redueix fonamentalment a l'oci d'anar a veure allò que ha arribat a ser banal. L'organització econòmica del sovinteig de llocs diferents és ja per si mateixa la garantia de la seva equivalència. La mateixa modernització que ha retirat del viatge el temps li ha retirat també la realitat de l'espai.


169.
La societat que modela tot el seu entorn, ha edificat la seva tècnica especial per a treballar la base concreta d'aquest conjunt de tasques: el seu territori mateix. L'urbanisme és aquesta presa de possessió del medi ambient natural i humà pel capitalisme que, desenvolupant-se lògicament com a dominació absoluta, pot i ha de refer ara la totalitat de l'espai com el seu propi decorat.


170.

La necessitat capitalista satisfeta en l'urbanisme, en tant que congelació visible de la vida, pot expressar-se - emprant termes hegelians - com la predominança absoluta de "l'afable coexistència de l'espai" sobre "l'inquiet esdevenir en la successió del temps".



171.
Si totes les forces tècniques de l'economia capitalista han de ser compreses com a "operands" de separacions, en el cas de l'urbanisme es tracta de l'equipament de la seva base general, del tractament del sòl que convé al seu desplegament; de la tècnica mateixa de la separació.


172.

L'urbanisme és la realització moderna de la tasca ininterrompuda que salvaguarda el poder de classe: el manteniment de l'atomització dels treballadors que les condicions urbanes de producció havien reagrupat perillosament. La lluita constant que ha hagut de sostenir-se contra tots els aspectes d'aquesta possibilitat de reunir-se, troba en l'urbanisme el seu camp privilegiat. L'esforç de tots els poders establerts després de les experiències de la Revolució francesa per a acréixer els mitjans de mantenir l'ordre al carrer, culminarà finalment en la supressió del carrer.

"Amb els mitjans de comunicació de masses que eliminen les grans distàncies, l'aïllament de la població ha demostrat ser una manera de control molt més eficaç", constata Lewis Mumford a La ciutat a través de la història. Però el moviment general de l'aïllament que és la realitat, l'urbanisme ha de contenir també una reintegració controlada dels treballadors segons les necessitats planificables de la producció i el consum. La integració en el sistema ha de recuperar als individus en tant que individus aïllats en conjunt: tant les fàbriques, com les cases de cultura, els pobles d'estiueig, com "les grans urbanitzacions" estan especialment organitzats per a les finalitats d'aquesta pseudo-col·lectivitat que acompanya també a l'individu aïllat a la cèl·lula familiar: l'ocupació generalitzada de receptors del missatge espectacular fa que el seu aïllament es trobi poblat d'imatges dominants, imatges que només per aquest aïllament assoleixen el seu ple poder.



173.
Per primera vegada una nova arquitectura, que a cada època anterior estava reservada a la satisfacció de les classes dominants, es troba directament destinada als pobres. La misèria formal i l'extensió gegantina d'aquesta nova experiència d'hàbitat procedeixen conjuntament del seu caràcter de massa, que està implicat alhora per la seva destinació i per les condicions modernes de construcció. La decisió autoritària, que ordena abstractament el territori en territori de l'abstracció, està evidentment al centre d'aquestes condicions modernes de construcció.
La mateixa arquitectura apareix a tot arreu on comença la industrialització dels països endarrerits en aquest aspecte com a terreny adient al nou gènere d'existència social que es tracta d'implantar-hi.

Tan clarament com en les qüestions de l'armament termo-nuclear o de la natalitat - on s'ha arribat a la possibilitat de manipular l'herència - el llindar traspassat en el creixement del poder material de la societat i el retard en la dominació conscient d'aquest poder es despleguen en l'urbanisme.



174.
El moment actual és ja el de l'autodestrucció del mitjà urbà. L'explosió de les ciutats sobre els camps coberts per "masses informes de residus urbans" (Lewis Mumford) és presidida de forma immediata pels imperatius del consum. La dictadura de l'automòbil, producte-pilot de la primera fase de l'abundància mercantil, s'ha inscrit en el terreny amb la dominació de l'autopista, que deslloriga els antics centres i imposa una dispersió cada vegada més puixant. Alhora, els moments de reorganització inacabada del teixit urbà es polaritzen passatgerament al voltant de "les fàbriques de distribució", que són els gegantins hipermercats edificats sobre un terreny nu, amb un pàrquing per pedestal; i aquests temples del consum precipitat estan ells mateixos en fugida en el moviment centrífug que els rebutja a mesura que es converteixen al seu torn en centres secundaris sobrecarregats, perquè han implicat una recomposició parcial de l'aglomeració. Però l'organització tècnica del consum no és més que el primer plànol de la dissolució general que ha dut a la ciutat a auto-consumir-se d'aquesta manera.



175.
La història econòmica, que s'ha desenvolupat completament al voltant de l'oposició ciutat-camp, ha arribat a un moment d'èxit que anul·la alhora els dos termes. La paràlisi actual del desenvolupament històric total, en benefici únicament de la continuació del moviment independent de l'economia fa del moment que comencen a desaparèixer la ciutat i el camp, no la superació de la seva divisió, sinó el seu enfonsament simultani. El desgast recíproc de la ciutat i el camp, producte del declivi del moviment històric pel que la realitat urbana existent hauria de ser sobrepassada, apareix en aquesta barreja eclèctica dels seus elements descomposts que recobreix les zones més avançades de la industrialització.


176.
La història universal va néixer a les ciutats i va arribar a la seva majoria d'edat en el moment de la victòria decisiva de la ciutat sobre el camp. Marx considera com un dels majors mèrits revolucionaris de la burgesia el fet que "ha sotmès el camp a la ciutat", l'aire de la qual emancipa. Però si la història de la ciutat és la història de la llibertat, ho ha estat també de la tirania, de l'administració estatal que controla el camp i la ciutat mateixa.
La ciutat no ha pogut ser fins a ara, més que el terreny de lluita per la llibertat històrica, i no la seva possessió. La ciutat és el medi ambient de la història perquè és alhora concentració del poder social que fa possible l'empresa històrica i la consciència del passat. La tendència actual a la liquidació de la ciutat no fa en conseqüència més que expressar d'altra manera el retard d'una subordinació de l'economia a la consciència històrica, d'una unificació de la societat recuperant els poders que s'han separat d'ella.



177.
"El camp mostra justament el fet contrari, l'aïllament i la separació" (Marx. La ideologia alemanya). L'urbanisme que destrueix les ciutats reconstitueix un pseudo-camp, en el que s'han perdut tant les referències naturals del camp antic com les relacions socials directes i directament posades en qüestió de la ciutat històrica. És una nova pagesia fictícia la que recreen les condicions d'hàbitat i de control espectacular a l'actual "territori condicionat": la dispersió en l'espai i la mentalitat limitada, que sempre han impedit a la pagesia emprendre una acció independent i afirmar-se com a potència històrica creadora, tornen a caracteritzar els productors -el moviment d'un món que ells mateixos fabriquen quedant tan completament fora del seu abast com ho estava el ritme natural dels treballs per a la societat agrària.

Però quan aquesta pagesia, que va ser la base immòbil del "despotisme oriental" i la mateixa dispersió del que cridava a la centralització burocràtica, reapareix com a producte de les condicions de creixement de la burocratització estatal moderna, la seva apatia ha de ser ara històricament fabricada i mantinguda: la ignorància natural ha fet lloc a l'espectacle organitzat de l'error. Les "noves ciutats" de la pseudo-pagesia tecnològica inscriuen clarament en el terreny la ruptura amb el temps històric sobre el que van ser construïdes; la seva divisa pot ser: "Aquí mai passarà res i mai no ha passat res". És molt evident, degut al fet que la història que ha de lliurar-se a les ciutats encara no ha estat alliberada, que les forces de l'absència històrica comencen a compondre el seu propi paisatge exclusiu.


178.
La història que amenaça aquest món crepuscular és també la força que pot sotmetre l'espai al temps viscut. La revolució proletària és aquesta crítica de la geografia humana mitjançant la que els individus i les comunitats han de construir els llocs i els esdeveniments que corresponen a l'apropiació, no ja només del seu treball, sinó de la seva història total. En aquest espai movedís del joc i de les variacions triades del joc, es pot retrobar l'autonomia del lloc sense reintroduir una vinculació exclusiva al sòl i amb això recobrar la realitat del viatge, i de la vida compresa com un viatge que té en ell mateix tot el seu sentit.



179.
La major idea revolucionària referent a l'urbanisme no és ella mateixa urbanística, tecnològica o estètica. És la decisió de reconstruir íntegrament el territori segons les necessitats de poder dels Consells de treballadors, de la dictadura anti-estatal del proletariat, del diàleg executori. I el poder dels Consells, que no pot ser efectiu més que transformant la totalitat de les condicions existents, no podrà garantir-se una tasca menor si vol ser reconegut i reconèixer-se a si mateix en el seu món.


Per gener, Rosa Luxemburg. In memoriam.


Fotos i il·lustracions:
Industria xinesa (avui), desert americà, deliri televisiu en directe, creuer de luxe, "urban renewal als USA", Bradford (Yorkshire, s. XIX), barris obrers britànics (s.XIX), perifèria de Detroit (s.XXI), perifèria barcelonina abans de les olimpiades (Xavier Ribas), obrers de Manchester (primer del s.XX), "cotton fields" (s.XX), Paris (maig del 68) i "recordant Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht" (Berlin, s.XX).

02 de gener 2011

The Sweeter Side of 2011


A la taula tinc l'exemplar que m'ha regalat en Ged del darrer llibre de Robert Crumb: The Sweeter Side of Robert Crumb (és l'edició anglesa però també s'ha editat en versió castellana). Un recull de la cara dolça i amable d'aquest sardònic dibuixant.

El llibre ens mostra dibuixos a pàgina completa de les línies de
dolça atenció que proclama l'autor: paisatges pastorals, estampes rurals de la França profunda, nòies d'enormes cuixes, musics de jazz i de blues introbables, natures mortes, records familiars i segells discogràfics de dubtosa procedència.


Matí lluminós de diumenge. Primeres passes de l'any 2011. Llevar-se, pujar dalt de la bicicleta, travessar alguns pobles del baix Maresme. Tornar a casa. Ullar algunes notícies.

Constatar que l'auca pseudopolítica catalana ha estat modificada i que el canvi de papers funciona a tota pastilla. Els que sempre han manat, ara manen més. Els que es pensaven que manaven, no manen i ja està. Les il·lusions òptiques de l'anomenada "esquerra de govern" consistien en fer com qui no hi veu i proclamar que les coses es canvien des de dalt. Res més lluny. Però no cal centrar-se en el nostre
Polònia de cada dia; El capitalisme cassolà i global és el matrix que organitza, manega i formateja el relat del present. La sobirania és com la dimensió desconeguda: Limitada, incerta i viatja a la deriva.

Donada la baixa intensitat de les democràcies sotmeses al capitalisme i donada l'alta intensitat de les dictatures lligades al mercat o a la planificació burocràtica i militar dels seus subdits, el que presenta el paisatge 2011 és del tot apassionant. Com una novel·la de Kurt Vonnegut, habitada per personatges de The Wire i il·lustrada per Robert Crumb. Anem de pet a la barbàrie (però li seguiran dient "crisi").


Pel que sembla, repassant alguns debats oberts que plantegen els estudis contemporanis, el 2011 serà redundant en vàries discusions generalistes:

a) La permanent apel·lació a la diversitat cultural en termes jeràrquics (el multiculturalisme, políticament correcte i social-lliberal, dels xocs i diàlegs de civilització), en detriment d'una caracterització dels antagonismes socials,
b) El caràcter intocable i il·limitat del mercat lliure i de la seva mobilitat geogràfica i temporal.
c) El vell dilema de la democràcia: La fractura del concepte de sobirania popular a causa d'allò que es predetermina en altres instàncies -superiors o paral·leles- de decisió real.

Si cal ho direm en termes més clàssics (però sense abusar d'ells) i -per si no ens agrada l'argot dels estudis culturals a l'ús- podem optar per canviar "el nom de le coses" i recuperar tres conceptes anàlogs més o menys afortunats: Lluita de classes, imperialismes i poder (fent la millor traducció possible d'aquests i manllevant-los les ortodòxies de manual).
Es gira feina.


Però estem a l'hivern i el dia és lluminós i aquest blog insisteix en els contrapunts musicals necessaris...al plaer de repassar la cara dolça i amable de Robert Crumb li afegim aquesta dolcíssima melodia d'una Vashti Bunyan perduda en els clubs londinencs dels primers anys seixanta...és un antídot enmig de la remor, cliqueu-la...

Vídeos sobre vashti bunyan winter

vashti bunyan - winter is blue
2 min - 8 Mar 2008
Subido por sandysaysoh

youtube.com
Vashti bunyan - winter is blue
2 min - 11 Ene 2010
wat.tv