27 de setembre 2010

29-S


Quan les grans esperances porten plom sota l'ala, les petites reposen arran de terra, des de les resistències prosaiques i les conspiracions minuscules


Daniel Bensaïd. Une lente impatience. 2004


Gardez-nous la révolte, l'éclair, l'accord illusoire, un rire pour le trophée glisse dels mains, même l'entier et long fardeau qui succède, dont la difficulté nous mène à une revolte nouvelle. Gardez-nous la primevere et le destin.


René Char. Recherche de la basse et du sommet. 1948.



Ja ho escrivia Benjamin referint-se a la vaga general (revolucionària) com el moment més important de la política. La vaga del 29 arriba tard. Massa tard. Els que la reclamem des de fa un parell d'anys, però, no ens inventarem excuses de l'estil "és que els sindicats...", "és que la situació...". Malgrat l'agenda interessada de les cupules sindicals majoritàries, la vaga és LA NOSTRA vaga i és un capitol més del combat contra les injusticies del capitalisme. Els poderosos animen l'antisindicalisme per desmuntar els arguments de la vaga més justificada dels darrers quaranta anys. Amb les mesures en marxa, assistim a l'estocada final contra les conquestes socials de molts anys de lluites i resistències.

Els setanta anys transcorreguts des de la mort de Walter Benjamin ens deixen un llegat de gran valor que ens ajuda a entendre el sentit de la història "a contrapel". En dies de disbauxa mediàtica i excuses fàcils per escapolir-se de la condició social que ens escau, convindria una bona ullada a les obres de Benjamin i, especialment, a les seves tesis sobre la història que ara podeu descarregar i visitar directament posant l'adreça següent:


http://revoltaglobal.cat/IMG/pdf/_5Bbenjamin_5Dtesis-filosofia-historia.pdf


































































BANDA SONORA 29-s

El post anterior mencionava les avantguardes perdudes i ara ens arriba aquest material en forma de disc i llibre totalment vinculat a l'esperit de l'article de la setmana passada. Es tracta del recopilatori de la Soul Jazz Records titulat Freedon Rhythm & Sound que recull una mostra gràfica i textual dels materials de l'avantguarda sonora lligada a les mobilitzacions igualitàries dels anys seixanta i setanta als Estats Units. Propostes militants des de la rotunditat del New Thing i del Free Jazz i des de les músiques "en transició".
Archie Shepp, Sun Ra o l'Art Ensemble of Chicago, donen vida a aquest testimoni dels anys de foc i plom, de creació urbana i radicalitat poètica. El disc i el llibre ja circulen...

20 de setembre 2010

Avantguardes perdudes




Ahir vaig repassar un vinil extraordinari que recomano amb entusiasme. Es tracta del disc The Inflated Tear del multiinstrumentista Roland Kirk. Aquest inimitable interpret va formar part d'una de les avantguardes més interessants de la música del segle XX i, especialment, del camp del jazz en transició. Els materials de Kirk provenien de les més antigues tradicions del jazz i del blues però ens arribaven transformades en un xoc sonor irrepetible. El que podia semblar una extravagància -la seva capacitat de tocar varis instruments al mateix temps- el convertia en un experimentador insólit amb tota la familia dels saxofons i flautes. Roland Kirk era un arxiu instrumental en escena i entre les seves rareses destacava per rehabilitar vells saxofons o variacions d'aquest instrument com el denominat manzello que apareix a les fotografies. The Inflated Tear era i és un disc excel·lent. Les avantguardes tenien aquestes coses, aquests artistes i aquestes genials ocurrències.




Vídeos de inflated tear kirk

Rahsaan Roland Kirk - The Inflated Tear
5 min - 17 Gen. 2010
Penjat per texzSG

youtube.com
Roland Kirk - The Inflated Tear
7 min - 12 Ag. 2010
Penjat per MonkeyIslandBlues

youtube.c




Escoltant materials dispersos d'Ornette Coleman o repassant exemplars envellits de Jazz Magazine, passa pel cap tot el que representava l'avantguardisme i el que pot representar aquest en el món d'avui que -en termes culturals- no és precisament aquell "món d'ahir" que sovint apareix vindicat i recordat (quasi capturat) des d'aquesta tribuna estrambòtica i submarina.


Quan toquem en aquest blog el tema de les distincions culturals i de les subcultures o el de la mercantilització quasi definitiva del fet cultural, observem una certa perplexitat per el paper de les avantguardes i ens preguntem sobre la seva vigència.

Vist el panorama del que avui ens arriba en forma de "rabiosa actualitat" compulsiva o de la descarregada delirant de morralla televisiva disfressada d'avantguarda, de l'exhibicionisme pseudoiconoclàsta o de les més variades impostures de revista de tendències o de suplement dominical, heus aquí -des del fons del blog- aquests apunts de Jacques Ranciere sobre el repartiment de l'estètica i posem-li solfa, imatge i imaginació.


Diu Ranciere...

La noció d'avantguarda defineix el tipus de subjecte que convé a la visió modernista, i que és apropiat segons aquesta visió per enllaçar l'estètica i la política. El seu exit depen menys de l'enllaç còmode que ella proposa entre les idees artístiques de la novetat i les idees de la direcció política del moviment, que no pas del lligam més secret que aquesta noció efectúa entre les dues idees d'avantguarda. D'una banda tenim la noció topogràfica i militar de la força que marxa al capdavant, que detempta la intel·ligència del moviment i arreplega les seves forces determinant el sentit de les evolucions històriques i escollint les orientacions polítiques subjectives. En resum, existeix aquesta idea d'avantguarda que lliga la subjectivitat política amb certa forma -partits o destacaments avançats que extreuen la seva capacitat dirigent de la seva capacitat de llegir els signes de la història-, i existeix una altra idea de l'avantguarda fonamentada en l'anticipació estètica de l'esdevenidor (...). Si el concepte d'avantguarda té un sentit en el règim estètic de les arts, es per aquesta banda i no per la banda dels destacaments avançats de la novetat artística, i en cas diferent vindria, doncs, per la banda de les invencions de formes sensibles i de marcs materials d'una vida "per venir", d'una vida futura. Això és el que l'avantguarda estètica ha aportat a l'avantguarda "política", o el que ella ha volgut i ha cregut aportar per transformar la política en un programa total de vida.
La història de les relacions entre partits o organitzacions i moviments estètics és primer de tot la d'una confusió, a vegades mantinguda de manera complaent, i en altres casos violentament denunciada, entre aquestes dues idees de l'avantguarda, que són de fet dues idees diferents de la subjectivitat política: la intel·ligència arxipolítica del partit, és a dir la idea d'una intel·ligència política que condensa les condicions essencials del canvi, i la mateixa idea metapolítica de la subjectivitat política global, la idea de la virtualitat en les formes d'experiència sensible, innovadores d'anticipació de la comunitat "per venir!.

Aquesta confusió, però, no té res d'accidental. No és que, segons la doxa d'avui en dia, les pretensions dels artistes en favor d'una evolució total del sensible li facin el llit al totalitarisme, és més aviat la mateixa idea d'avantguarda política la que està repartida entre la concepció estratègica i la concepció estètica de l'avantguarda com a tal.


Jacques Ranciere.
Le partage du sensible. 2000
Traducció lliure i improvisada de l'autor del blog.

15 de setembre 2010

Asja Lacis i Walter Benjamin



Asja Lacis, una dona clau en la vida de Walter Benjamin, mereix una menció especial en el marc d'aquests dies de rememoració del filosof alemany. A continuació es reprodueix un article força interessant que fondeja la relació entre Benjamin i Lacis. És la història d'un encontre decisiu enmig del trajecte en direcció única de Walter Benjamin . Es tracta, possiblement, d'un dels moments crucials en la vida i obra de Benjamin, que coincideix amb el de la seva maxima aproximació amb el marxisme (relació amb Ernst Bloch, lectura de Lukács). La recepció marxiana en Benjamin, des d'una heterodòxia virtuosa, va multiplicar les línies d'atenció d'aquest pensador fins oferir-nos una inclassificable obra multidisciplinària que portaria confluències insólites entre el materialisme històric, el messianisme i la cultura jueva. Una atenta lectura de les Tesis sobre la filosofia de la història, comentades per Michael Löwy a "Aviso de incendio" (*), ens permet constatar aquestes consideracions.
(*) Michael Löwy. Aviso de incendio. Fondo de Cultura Económica Ed.


“En un amor, la mayoría busca una patria eterna. Otros, aunque muy pocos, un eterno viajar. Estos últimos son melancólicos que tienen que rehuir el contacto con la madre tierra. Buscan a quien mantenga alejada de ellos la melancolía de la patria. Y le guardan fidelidad. Los tratados medievales sobre los humores saben de la apetencia de viajes largos de este tipo de gente.”

(Walter Benjamin)

Dirección única (Walter Benjamin y Asja Lacis)

No cabe duda que Walter Benjamin es uno de los pensadores más interesantes del siglo XX. Su crítica de la modernidad es una de las más profundas que se han hecho y después de un olvido lamentable hoy vuelve a ser citado, estudiado y hasta reivindicado por la filosofía “académica” que le ignoró y despreció por mesiánico y extravagante. Su influencia es cada vez mayor (aunque a menudo descontextualizando sus palabras y reduciendo su obra a la mera crítica literaria o estética, sin comprender el alcance de su radical crítica), pero pocos conceden la importancia que se merece a un aspecto de su vida, relegado a menudo a la anécdota personal, pero que marcó profundamente su pensamiento. Se trata de su amor por Asja Lacis, una bella comunista letona que cambiaría su vida en todos los sentidos, pues la influencia que ejerció esta fascinante mujer en su vida y en su pensamiento es tal que puede decirse que sólo a partir de entonces pudo desarrollarse en toda su plenitud y lograr el equilibrio entre judaísmo y marxismo, metafísica y materialismo, pesimismo y esperanza, melancolía y embriaguez que hacen de Benjamin un pensador revolucionario, único y deslumbrante.

Benjamin estaba casado con Dora Pollak cuando conoció a Asja Lacis en el verano de 1924. El matrimonio de Benjamin y Dora no funcionaba desde hacía tiempo y la pareja se distanciaba cada vez más (ambos había tenido ya algún amante). Benjamin se encontraba en Capri acompañado de Ernst Bloch y Erich y Lucie Gutkind cuando le presentaron en un café a Asja Lacis, una directora teatral discípula de Piscator y que más tarde colaboraría con Bertold Bretch (uno de los grandes amigos de Benjamin por mediación de la propia Asja). El filósofo alemán de “anteojos que irradiaban luz como pequeños protectores, cabello fino y oscuro, nariz delgada, manos torpes” (en palabras de Asja Lacis) se enamoró inmediatamente de la hermosa marxista, militante bolchevique desde primera hora. Asja y Benjamin se vieron en diferentes ocasiones entre 1925 y 1926, primero en Riga y después en Moscú. Acariciaron la posibilidad de dejar a sus respectivas parejas y en 1928 llegaron a vivir juntos en Berlín durante un tiempo, pero Asja regresó a Moscú y a pesar de que en 1930 Benjamin se divorció de Dora y esperaba casarse con Asja, la relación se había ido apagando por la distancia y el paso del tiempo. Aún así, se siguieron escribiendo, hasta que Asja fue arrestada y condenada a trabajos forzados por el régimen stalinista. Benjamin no volvió a verla jamás, pero siguió recordándola toda su vida.

Por la época en que conoció a Asja, Benjamin estaba reformulando su pensamiento. Había entrado en contacto con el marxismo unos años antes de la mano de Ernst Bloch (y a pesar del enfado del que será su mejor amigo a lo largo de toda su vida, Gershom Scholem, que siempre le reprochó que se adhiriese al comunismo y no profundizase más en el judaísmo). Pero fue precisamente en Capri donde Benjamin empezó a introducirse seriamente en el pensamiento marxista, allí Bloch le dio a leer Historia y conciencia de clase de su amigo György Lukács, libro en el que Benjamin reconoció muchas similitudes con su propio pensamiento. Así pues, su descubrimiento intelectual del marxismo coincide con el descubrimiento amoroso de Asja Lacis, una “revolucionaria profesional” que le hizo abrazar definitivamente la causa revolucionaria. Ambos hechos (el descubrimiento del materialismo y el amor por Asja) no pueden separarse uno de otro y están estrechamente ligados, más allá de la coincidencia temporal.



La influencia de Asja no se reduce al papel de musa, como se ha insinuado en alguna ocasión, sino que era mucho más. En su diario, Benjamin reconoce la influencia extraordinaria que ejercieron tres mujeres (sus tres grandes amores) en su vida, reconociendo en cada uno de esos amores a un hombre distinto, pues “un verdadero amor me hace semejante a la mujer amada”.Y de esas tres mujeres (Dora Pollak, Jula Cohn y Asja Lacis) la que más le influyó, la que cambió de forma más radical su vida y le convirtió en un “hombre nuevo” fue Asja,su amor por ella fue “la experiencia más fuerte que he tenido de este tipo fue mi relación con Asja, hasta tal punto que entonces descubrí muchas cosas en mí por primera vez”, gracias a ella pudo descubrir aquello que andaba buscando, la clave que necesitaba y que se encontraba en sí mismo, pero que sólo pudo llegar a descubrir a través de su amor por ella. Poco tiempo después de conocerla, Benjamin empezó a escribir los textos que configurarían su libro Dirección única, que comienza con una dedicatoria: “Esta calle se llama /calle Asja Lacis/nombre de aquella/que como ingeniero/la abrió al autor”. En este libro empieza a prefigurar su particular visión del materialismo, impregnada de romanticismo y de mesianismo, y en la que la iluminación profana y la mirada microscópica penetran en la realidad de la vida, de las relaciones y de las cosas desgranando, por medio de pequeños fragmentos alegóricos y aforismos plenos de densidad, la transformación y depauperización que el capitalismo y la mercancía hacen de la vida, pero sin nostalgia del pasado (por más que se le haya achacado esto), con la mirada puesta en el presente y en la necesidad de transformarlo. La esperanza mesiánica y la necesidad de fe de este ateo pudieron entonces encontrar su camino y desarrollarse por medio de la fusión del materialismo y del mesianismo, surgiendo una “teología de la revolución marxista/libertaria” (como ha definido su pensamiento Michael Löwy) que establece el lugar y el momento de la salvación, de la llegada del Mesías, en la revolución social, en la destrucción del orden socio-económico capitalista y la construcción de un mundo enteramente nuevo, de un nuevo paraíso. Probablemente no habría podido hallar este camino sólo, pues necesitaba de una “iluminación profana” que le abriese la mirada haciéndole descubrir lo que no se veía a simple vista y ésta le llegó a través del amor.

Podemos arriesgarnos a establecer un nexo entre la relación amorosa con Asja y lo que ésta supuso para Benjamin con su particular filosofía de la historia y de la revolución. En este sentido, se puede considerar que el amor sería algo más que una relación afectiva, descubriendo en él una promesa de felicidad eterna, una “anticipación” de la utopía. En el pensamiento benjaminiano, la revolución se concibe como ruptura del continuum histórico, como una interrupción del curso de la historia y de su tiempo homogéneo y vacío, siendo sustituido por un “tiempo-ahora” (jetzeit) plenamente realizado. Y en ese contexto es en el que hay que situar la concepción del amor de Benjamin, pues el amor puede considerarse una de esas “pequeñas puertas por las que puede entrar el Mesías”, una ruptura que contiene en sí un pequeño destello del todo absoluto al que aspiraba. Se trata de una forma de entender el amor muy similar a la que por esa misma época empezaban a formular los surrealistas, que veían en el “amor-único” y la búsqueda de un “Tú absoluto” el camino hacia lo maravilloso, aquello que podía cambiar la vida. Esta comparación no es caprichosa, pues años después de que Benjamin escribiese en su diario que en cada amor se reconocía como un hombre distinto, Breton escribía en L’amour fou un pasaje muy similar en el que una fila de hombres se sitúa frente a una fila de mujeres, reconociéndose a sí mismo en cada rostro y reconociendo en todos los rostros de mujer un único rostro: “el últimorostro amado”, así cada experiencia amorosa se ve como única, pero al mismo tiempo como realización de una promesa contenida en el pasado, como una relización del mismo, el cumplimiento de una esperanza mesiánica. Y en esa realización del amor, tanto Breton como Benjamin ven, como tras una mirilla, todo lo que puede llegar a ser la vida, la promesa de lo todavía-no-sido que está por llegar de la mano de la revolución.

Benjamin escribió en Dirección única que al contemplar a la mujer amada “estamos fuera de nosotros mismos” y en ese situarnos en un afuera podemos ser capaces de ver las cosas de otra forma, con una mirada distinta, pues la embriaguez que nos provoca el amor puede llegar a hacernos captar matices inesperados y abrirnos a una forma de conocer e interactuar con el mundo muy distintas, de un potencial emancipatorio a menudo desaprovechado. En cualquier momento puede aparecer una ingeniera que nos abra una calle cuya dirección conduzca a cambiar nuestras vidas y transformar el mundo.

http://maesehuvi.blogspot.com/

13 de setembre 2010

Setembre amb Walter Benjamin (segona part)



HAVARD WIIK TRIO / THE ARCADES PROJECT



La pista Benjamin aporta novetats. L'any passat vaig adquirir el disc que apareix a la fotografia. El disc s'escau, i molt, a la temàtica d'aquests dies de setembre.
Es tracta d'un CD del trio del pianista escandinau Havard Wiik. He de confesar que vaig comprar el disc sense tenir referències. El títol i la portada, però, anunciaven material benjaminià i, sense dubtar-ho, vaig anar directament al prestatge. The Arcades Project és el títol del disc i és, ni més ni menys, que un dels noms que identifiquen la més gran de les obres de Walter Benjamin: El llibre dels passatges. Dit i fet.

The Arcades Project s'acompanya d'una coberta desplegable que mostra elements dels universos de Benjamin: Constel·lacions, Karl Marx, signes, fotografies parisines i enigmes de la cultura jueva. Musicalment, Havart Wiik és arriscat en la línia dels trios de Mehldau o Carrothers, la qual cosa ja indica una ubicació segura.
Els temes del disc ens remeten nominalment a Portbou i a les galeries parisines dels passatges ("arcades").
Heus aquí, doncs, un nou fetitx benjaminià que sumarem al calendari d'aquests dies d'homenatges i inauguracions en memòria del mestre "de la memòria". Al mestre de la memòria dels oprimits i dels vençuts.

Vídeos de havard wiik

Motif "Apo Calypso" @ Shinjuku Pit Inn
9 min - 18 Juny 2009
Penjat per EigenKino

youtube.com

08 de setembre 2010

Setembre amb Walter Benjamin


El 27 de setembre recordarem que Walter Benjamin es va suicidar a Portbou i la matemàtica ens mostrarà aquest esdeveniment amb un arrodonit setantè aniversari. Temps, doncs, de record i recerca, de divulgació i de curiositat entorn de la seva figura i obra.


Inclassificable, Benjamin és aquell jueu, marxista, heterodox, nòmada, passavolant, col·leccionista, investigador, multidisciplinari, fragmentador dels fragments i constructor de constel·lacions. Aquest pensador que
ens fa pensar i ens planta al davant la seva interpretació del progrés i ens alerta dels perills d'incendi (Michael Löwy vincula les tesis sobre la història de Benjamin amb un estat d'alerta) plantejats per aquest polèmic concepte que ha donat forma i contingut al bo i pitjor de les (in)civilitzacions que vivim i recordem.


Els que varem assistir a la Universitat d'Estiu de l'esquerra anticapitalista -respirant heterodòxia per tots els costats- tinguerem una bona ocasió per rememorar la seva obra de la mà de pensadors com Antonio Crespo, Santiago Alba Rico, Jorge Riechmann o Eduardo Maura. Caldria afegir els ecos d'un altre pensador i militant com el desaparegut Daniel Bensaïd que -en la línia d'un eclecticisme dissident i plural- va fer de les obres benjaminianes una referència ineludible i explícita.


Aquests dies parlarem -com ho farà molta gent- del geni berlinès i de la seva obra. Aquest blog anirà alternant les seves incursions musicals, polítiques o punts de fuga divagants amb frases i llampecs de Walter Benjamin. Fragmentari com era, els seus fragments i les seves inacabades narracions i reflexions, podran encaixar perfectament en el caos d'un blog que modestament l'evoca ben sovint i el convoca quan l'incendi, la barbàrie, les impostures culturals, el totalitarisme preexistent -visible o invisible- o l'escandalosa crisi sistèmica i cultural, ho requereixen.


Vagi també com a referència ampliada la crònica del Pepe Gutiérrez sobre els dies i nits benjaminianes compartides a Banyoles. Vagi tambe per davant la salutació a la Teresa i l'Helena, lectores del mestre i presències premianenques al Pla de l'Estany.

http://www.anticapitalistas.org/node/5630
Pepe Gutiérrez-Àlvarez / Crònica

03 de setembre 2010

Punxant Studio One a Banyoles


En ocasió de la primera Universitat d'Estiu de l'Esquerra Anticapitalista celebrada a Banyoles, vam punxar una sessió nocturna de sonoritats jamaicanes ideal per culminar una bona jornada de debats i intercanvis sociopolítics.
Inspirats en el sistema sonor jamaicà, la sessio va repassar uns quans senzills i especials dels arxius de Studio One. El material Studio One, habilment recopilat per la Souljazzrecords de Londres, ens arriba molt ben seleccionat i empaquetat en les sèries Roots, Rockers, Soul, Scorchers o Kings i facilita una bona tria amb figures emblemàtiques del submón yardie. La resta, fàcil: poca llum, volum potent i deixar que soni. El format dels Sounds Systems jamaicans és una de les millors aportacions a l'escena de la música popular de tots els temps. Una experiència nascuda en els darrers temps de la colonització britànica.


Des de baix, dels dels barris i des de les places, la joventut jamaicana va viure una potent socialització dels seus sons més genuïns: el Mento, el Ska, el RockSteady, el Reggae i les diverses bifurcacions de cada estil. L'any vinent hi tornarem.
Més enllà del mite Bob Marley, perdura el record d'una resistència musical a peu de carrer que va convertir aquella illa en un microcosmos farcit d'estils i formes musicals emanades des del cor dels explotats. Un capítol memorable de la música popular universal.
Ho reivindiquem sovint des de Ràdio Premià, els dimarts al vespre. Des del Maresme.

Àngel Pagès / membre del col·lectiu Stereo2 Sound System


MÉS INFORMACIÓ RELACIONADA AMB LA UNI DE BANYOLES:
http://www.revoltaglobal.cat
http://www.premiademarx.blogspot.com