31 de gener 2010

Martí


El dia que vàrem descobrir que la plaça tenia dimensions.

"Un diumenge de març. Ens havíem trobat molta gent que no ens havíem aplegat mai; anirem a jugar a la platja! car per aquest temps la plaça encara no viu, està sola".

"el mirall de la plaça
reflexà la nostra alegria.
L'explosió d'una flor que neix
havia ressonat per tot el jardí"

GROC DE LLUM, 1975. MARTÍ ROSSELLÓ

Els millors poemes sempre han estat els primers

i d'aquests es despren

el més gran alè.

L'infinit.



Els Amics d'Alan Smithee en parlem a:
http://www.amicsalansmithee.blogspot.com

També a: http://www.premiademarx.blogspot.com

i, sobretot, al seu blog: http://martirossello.lacoctelera.net/




27 de gener 2010

Modernisme Aborigen.


Imatge del modernisme aborígen en plena acció al Vallès Oriental (tardor de 2009)



Una epopèia Mod -cassolana i intempestiva- que no s'atura. Els plats preparats. Una nova selecció de les arqueologies del modernisme aborigen a càrrec dels Selectors Badabadoc. En el seu moment ja es va parlar del primer volum d'aquest projecte-projectil. Ara ens arriba la segona tanda. Més llenya al foc!
Sonoritats modernistes en català capturades amb ofici, passió i moltes ganes de pasar-ho bé! I ben aviat, presentació a tota vela...

Gentilesa del Belda, tot sigui dit i ben repartit. I moltes gràcies per mantenir la flama encesa. Salut i revolta!


Visiteu-lo: http://blocs.mesvilaweb.cat/belda

25 de gener 2010

Antiracisme i revolta sonora "en el centre del ring"








Hard Times. Augmenten els símptomes de la malaltia social provocada per el capitalisme i la seva enèssima reinvenció. El racisme -o la xenofòbia- és la manifestació de sempre que avui s'amaga en discursos perversament electoralistes i lamentablement institucionals (Vic, sense anar més lluny). Lluny dels estereotips del xoc de civilitzacions i de les multiculturalitats politicament correctes, aquest blog no caurà en el parany del fonamentalisme liberal que tendeix a construir un discurs equidistant entre toleràncies i intoleràncies de l'estil de les revistes de tendències, dels suplements dominicals o dels debats radiofònics entre opinadors professionals.

Des d'aquesta tribuna es vol interpretar en clau de lluita de classes allò que el pensament únic i la dictadura del capital converteixen en confrontació identitària i repartiment selectiu de paperassa. Aquest tema és massa recurrent i és una pallissa d'allò més.

La redacció d'aquest blog es vol mullar i -com diria el malaurat Joe Strummer- prefereix estar "en el centre del ring". Heus aqui una aportació sonora a les lluites universals contra el racisme, contra la xenofóbia i contra les exclusions d'aquest sistema foll i sacralitzat que respon al nom de CMI, Capitalisme Mundial Integrat (Felix Guattari).

Continuem el combat !

18 de gener 2010

Northern Soul. Un catàleg.










Si apuntem les línies d'atenció a la fenomenologia de la música popular (és a dir: des de baix!), trobem per sort alguns casos dignes d'estudi. Aquest post recull imatges relacionades amb el Northern Soul. Parlem d'un fenomen relacionat amb els clubs del nord d'Anglaterra. Carn de canó proletari. Oci i hedonisme a ritme de soul, passió, culte i modernisme.

Quan el moviment mod declinava a meitats dels 60, alguns focus de resistència es mantenien a les ciutats del nord industrial. Els escenaris de la crisi convivien amb recintes intempestius, clubs semiabandonats, casinos reciclats i pubs amb soterrani. En el terreny del Northern Soul, el soul col·leccionista va experimentar una inusitada supervivència al marge de la llei del mercat i de les modes catapultades per les industries de l'entreteniment.

Una suma caòtica presidida per l'art de col·leccionar discos rars, intercanviar noms desconeguts, programar sessions de ball infinit, construir un univers simbòlic heredat del modernisme dels seixanta i mixturat amb la vida de barri obrer, d'extraradi proletari i de societat secreta. La millor tradició de l'hedonisme de la
bass culture. Amb aquestes credencials, la resistència tenia assegurada una nova vida.

Els senyals externs d'aquell moviment ens mostren una iconografia de punys combatius, parxes artesans, badges coloristes i una infinita sèrie de bons discos recopilatoris d'aquest moviment que, de manera singular, ens remet al Nord d'Anglaterra a partir d'una compulsiva i inacabada selecció de balls, singles i rituals d'origen americà. Soul de sempre, Soul desconegut, incursions al Boogaloo, a la música jamaicana formatejada a la manera del Blue Beat.

Una mostra més i un capitol a part, en un món paral·lel que manté la fè (Keep the Faith!) enmig de la devastació capitalista de la cultura popular. Una panoràmica a Wigan, Blackpool, Bradford, Leeds i el Nord en majuscules de la vella Anglaterra i de la veïna Escocia.


Post dedicat a David, La Escuela Moderna i Miquel KTF.

14 de gener 2010

Sistemes Sonors

No és una tintoreria. Heus aquí un Sound System. Seu social de la música popular i proletària de la Jamaica dels 60's i 70's.

Kool Herc the Originator. Pioners.

Sir Coxsone. Down Beat ! El pioner de Studio One !

Toasting ! Recitatius a la jamaicana amb sound system.

Exemplar de museu. Un Sound System artesà yardie en fusta i amb inscripcions personalitzades (anys 60).

Sound System sobre rodes. India.

Sound System brutal annexat a un cotxe tunejat. De la possible música que en pugui sortir, aquest blog prefereix passar de puntetes...

Cyclo-Sound System.

Reunió rastafari al voltant del Sound System. Anglaterra 70's.

Ballant sota els altaveus.

Sanscrit System !

foto: el clàssic Sound System jamaicà convertit en botiga de venda ambulant de discos de soul, reggae, rocksteady, ska i derivats.


Popularitzats a Jamaica, els Sound Systems van prendre una entitat pròpia. Emissors de sons. Tocadiscos ambulants. Grans altaveus. En el fons, qui més qui menys té el seu Sistema Sonor domèstic. Ara, quan retorna paulatinament el format rei -el vinil de sempre-, convé restituir la memòria sonora dels Sounds Systems. Les universitats sonores de la música popular.

En homenatge a aquesta andròmina de la Bass Culture, tots els dimarts -des dels inicis del segle XXI- en R-77 i aquest que us escriu estem en antena a Ràdio Premià (95.2 FM) i des d'aquell indret us oferim el nostre programa. Un espai radiofònic que justament porta per nom: SOUND SYSTEM.

08 de gener 2010

Cartelleria modernista















La feliç lectura de la versió castellana del llibre The Sharper Word ha estat una epifania en tota regla enmig de les festes nadalenques i del canvi de dècada. The Sharper Word és el recull d'articles més interessant que mai he llegit sobre el modernisme, la cultura mod i les seves interseccions amb el món exterior. El compilador, Paolo Hewitt, és un dels grans del periodisme musical i un divulgador d'aquesta (nostra) subcultura (en el sentit que observa l'acadèmic de les subcultures, Dick Hebdige). Des de Tom Wolfe, Nik Cohn, Richard Barnes (l'home que més ha fet per la preuada historiografia modernista) fins a la mateixa Mary Quant, autors de tota mena desfilen per un llibre imprescindible i emocionant. L'edició espanyola està introduida per Elena Iglesias, la teclista dels Flechazos i una de les activistes bàsiques del moviment.

Per començar l'any 2010 (segon segle de l'era pop), res millor que les imatges congelades en el tunel del temps. Una mostra de cartelleria mod d'allò més colossal. El mite a la carta.

La dimensió desconeguda en marxa. 
Travessant els segles !

"Los mods fueron, bajo mi punto de vista, la revolución, el grupo revolucionario por excelencia, como el Vietcong... Nunca defraudaron a los suyos... Siempre luchando como un grupo minoritario contra el inmenso blindaje del ejército americano."

Pete Meaden. Pioner del moviment. Shepherds Bush, Londres.


"Pequeñas obras maestras, eso es lo que eran. Las joyas de ciudades y avenidas. Vestidos con tanta precisión que resultaba obsesivo, repletos de detalles de la cabeza a los pies, un trabajo artístico encajado de moaré y viviendo para la ropa, la música y la diversión. Los Mods escuchaban la mejor música, bailaban los mejores bailes y transformaron la vida cultural británica"

Paolo Hewitt. Redactor de New Musical Espress.


"La gran diferencia entre la gente del Trad Jazz y la del Modern Jazz, que es de donde viene la palabra 'mod' (los modernistas que iban a actuaciones de Modern Jazz), era que lo mod tendía más a ser más de clase obrera o de judío del East End, mientras lo Trad era más bien cosa de gente salida de la escuela pública, mucho más inglés y que le gustaba hacer gala de su forma de vestir. Por el contrario, lo modernista era menos ostentoso. Cualquiera podía advertir cómo llevabas la corbata (quien sabía de esas cosas) pero no era nada ostentoso. Queríamos funcionar en un mundo paralelo".

Robert Wyatt. Membre fundador de Soft Machine i, anys abans, Mod "comme il faut".


"Yo tenía una zapatería en Church Street, en Stoke Newington, y él siempre estaba pidiéndome que le hiciera zapatos. Le hice unos con piel de lagarto o de serpiente, pero entonces ya fue demasiado. Quería zapatos nuevos todos los días"

Frances Perrone. Sabatera del barri londinenc de Stoke Newington. Mare de Mark Feld. 

El seu fill -Mark- fou un dels primers mods reconeguts a Anglaterra. Amb onze anys ja despuntava. Mark Feld va tocar la guitarra a la banda John's Children. La història, però, va fer que aquell nen de barriada esdevingués Marc Bolan. L'ànima de la banda de proto-glam rock T.Rex tenia, doncs, un evident origen modernista. Es va estimbar dalt d'una moto i va desapareixer a meitats dels anys setanta. Un heroi de culte que s'anticipava als estils de cada moment.



n n n n n n n n n n n n n n n n n n n n n n n  n n


ddddd eeeee ddddd


...around the world!


Keep the Faith!

01 de gener 2010

El primer dia de l'any. El primer disc de l'any.


Heus aqui Mister Billy Childish. Els que el coneixeu -i per tant, l'admireu incondicionalment- estareu d'acord amb que ja necessitava un altar en aquest bloc. Els que no el coneixeu, ara podeu començar una nova vida al seu costat. La panera, el tió i la resta d'andròmines nadalenques, han portat alguns discos que ja circulen per casa. Entre les novetats, aquesta, el recopilatori doble i ben editat que mostra la trajectòria musical de Childish. La música d'aquest artista és un més dels seus registres, cal afegir la condició de poeta, narrador, pintor, documentalista i cineasta i quan la comences a seguir, no l'acabes. Reconec que la meva descoberta del "cas Childish" inicialment estava lligada a una cosa tant elemental com la coincidència amb l'edat del protagonista. La collita del 1959 va portar fenomens com aquest i com alguns de molt propers (R77, Joan Aniceto, sense anar més lluny).
No m'atreveixo a dir moltes coses sobre Billy Childish. Per la banda musical el seu material i la seva actitud és bàsica ("bàsica", per venir "des de baix", per ser senzilla, per ser elemental, per sonar radicalment pop, radicalment folk i radicalment rock). Cent LP's des de 1978! Carn de pub rock, punk marginal, folk singer, investigador de velles tradicions musicals britàniques, psycho-garatgista, Billy Childish està en l'origen i final de moltes bandes britàniques com The Pop Rivets, The Milkshakes, The Migthy Caesars, Tree Headcoats, The Buff Medways o The Musicians of the British Empire (aquesta darrera és possiblement la millor banda de nadales punk de tots els temps -i sense competència- ). Bé, millor que aneu al seu web: http://www.billychildish.com i que preneu nota de les seves obres, idees i estratègies. S'ho val. Un fora de joc en tota regla.



La nit de cap d'any. La plaça de l'ajuntament. Vull dir: La Plaça! Premià de Mar. Des de fa uns quants anys ens trobem sota el campanar. De moment, toquem fusta, la trobada no respon a cap crida institucional o comercial. Les estampes es multipliquen. Després de les campanades. Barrets, parkes, cigars, cava i moltes abraçades. Travessem anys, dècades i segles. Vist així, la cosa té la seva importància. Després tornem a les revetlles casolanes. Tornem a les festes incertes. Coses de la Dimensió Desconeguda. Coses de Premià de Mar(x)



Ahora eres el dueño anónimo del mundo, aquél sobre el que la historia ya no tiene peso, aquél que ya no escucha cómo cae la lluvia, aquél que ya no ve cómo anochece.
No conoces sino tu propia evidencia: la de tu vida que continúa, la de tu respiración, la de tu paso, la tu envejecimiento. Ves el ir y venir de la gente, cómo se forman y disuelven la multitud y las cosas. Ves, en el escaparate diminuto de un buhonero, una barra de cortinas en la que de pronto fijas los ojos: sigues tu camino: eres inaccesible.

Georges Perec. Un hombre que duerme. 1967.