25 de maig 2008

Salutacions des de Premià de Marx




Plou. La pluja ens visita els caps de setmana. Plou aigua, plou eurovisió, plouen contes de Carson McCullers, plou Maig del 68, plou maig i -a més- plou a raig. Canten Beth Orton i Beth Gibbons -dues "Beths" gens eurovisives-. Dues Beths angleses i passades per aigua. El meu tocadiscos, doncs, plouen cançons de la "veu-ulls" Beth Orton i de la Beth Gibbons de la molt pluvial vila i banda de Portishead, a tocar de Bristol. Més o menys, tancat a l'estudi, endreço les goteres de la setmana.

Les hores baixes d'ICV
no afecten les activitats regulars i extraordinàries de la Coali premianenca. Saltem d'un ple municipal a una sessió de dissabte participatiu i de bon nivell informatiu, passant per els actes de remembrança soixantehuitard a la premianenca. A pams: la segona sessió del cicle Maig 68 des de Premià de Mar ha estat un tour de force considerable. Un escenari fosc, dues lampares rojes, un muntatge audiovisual amb imatges dels carrers parisins, una magnífica exposició (en Jaume Salat és el mestre del detall) i una performance. El risc de projectar Jean-Luc Godard és tot un tret diferencial de les nostres extravagàncies (?). Arriscada, també, la taula rodona del Jaume García (segona intervenció en dues setmanes, doble revelació), del Xavi Gascó (catàrtic en una pluja d'afirmacions molt sentides) i d'un servidor, succedani de Tati (fent un impossible salt mortal consistent en descriure 10 anys de pop/rock en 10 minuts). Dissabte de bicicletes i més Coali. Carreteres plujoses. Taller de participació ciutadana amb un empat tècnic entre la lluita (Andrés Naya) i la gestió (Àngel Merino). Bon arbitratge dels metòdics Pascual & Jonatan, al servei de la causa paranormal de la participació ciutadana. I més pluja.

Lectura dominical de la premsa: el diari El Periódico, recull amb detalls i informació seriosa del mar de fons, la pluja interna a ICV. El mateix diari esmenta un blog especialment actiu (
http://www.verdiroig.blogspot.com), és a dir el blog que fem uns quans discols amb la línia oficial, fet amb voluntat de transvassar la critica dins d'una perspectiva poc entusiasta amb el curs de la tripartita segona fase del Montillisme que ens esborra. Plou. Parlant de partits, ep! El marro del PP és fascinant: Rouco Varela, la COPE, els fantasmes de Franco, manifestacions al carrer...i, per postres, el cinisme del PSOE. El capità socialista Pepe Blanco suspira amb els microfons per tenir davant un PP fatxa que els segueixi adobant el xollo del vot útil. Pluja, doncs, en els punts d'intersecció bipartidista.

Bé, ha estat un joc, i en aquest article ha aparegut setze vegades la pluja (disset). A veure si desmunten
la canonada. Ens estalviarem que plogui (divuit) sobre mullat (dinou). Si afegim al·lusions a "goteres" i "transvassaments", el resultat és de vint mencions. Menys que les votacions rebudes per el Chiki-chiki del Rodolfo Chikilicuatre, que em sembla que foren cinquanta cinc. Aquesta nit és meravellosa, deixo de teclejar i canta Beth Orton. Aquesta nòia canta amb els ulls. I el llibre, obert, d'una delicada contista que té un nom i un cognom sensacionals: l'arriscada Carson McCullers.

Les fotografies ens mostren la McCullers, la Gibbons i l'Orton.

19 de maig 2008

Blackpool, Lake District, l'Ebre i el Maig del 68




Reorganització de les setmanes desordenades. Recuperar els matisos d'una visita llampec al Lake District d'Anglaterra, pont del primer de maig. Imatge del seafront (front maritim) de la localitat anglesa de Blackpool. Recomanem Blackpool. La ciutat dels casinos i de les sales de jocs davant del mar, el ventre de la bèstia. Blackpool és un museu de la decadència. L'oci convertit en àmplies avingudes atapeïdes d'establiments delirants. La més gran concentració de fish&chips take away de la Gran Bretanya. Les marees pujen i baixen amb un horitzó de fons gris com el plom. Aquesta ciutat acull l'aeroport més estrambòtic d'Europa (?) i, en sobrevolar-lo, el seu entorn mostra tota l'essència de la premier league de futbol (Wigan, Bolton, Blackburn, Liverpool...). Uns seixanta kilòmetres amunt tot canvia; entrem al Lake District. Territori de poetes. Llacs i muntanyes. Carreteres impossibles. Boscos i cervesa. Punt i seguit. Tornarem! Domini Ebre: Decididament aquestes terres estan abandonades de la mà dels governs i han estat reiteradament utilitzades com a pica-pica electoral. Terreny abonat a la desfeta del darrer govern d'esquerres (?) de la Generalitat. El govern del senyor Montilla. El govern que dilapida les esperances d'una esquerra inviable. Els "meus" van a remolc de la màquina socialista. El conseller Baltasar és un missil de projecció expansiva contra la línia de flotació del seu propi partit (el meu), contra la seva coalició, contra les aspiracions de sectors en conflicte, dels moviments socials i de la mateixa Fundació per la nova cultura de l'aigua que -per cert- des de la seva fiabilitat tècnica, van acompanyar als milers de manifestants del diumenge a Amposta. Molt trist! Canvi de tema: el Maig del 68 té quaranta anys. Ho celebrem i ho recordem a Premià de Mar. Els de la Coali anem per lliure i disfrutem d'unes línies d'atenció variades i heterogènies. Divendres es va fer un acte amb peli de Louis Malle (Milou en Mayo), debat amb el Jaume García (la gran revelació de la sessió: història i mètode!), en Martí Rosselló (microfon i cervesa a cada mà) i un servidor, disparant agencements. I força gent a la sala, exposició i color roig.

13 de maig 2008

Fuga sota la pluja: sequeres humides, anys seixanta, Sun kil Moon i reggae en directe




Telex.
Agencement d'un cap de setmana de plujes i fugues. Material de sobretaula llarga del bar de l'Amistat. Nit de divendres escalfant motors per retre record al capital mental dels anys seixanta, justament ara, quan passa l'espectre dels quaranta anyets del 68. Xerrem -descosidament- en Martí, en Xavier, en Vicenç, en Xito i en Pep. Preludi dels actes seixantavuitanters que munta la Coali a Premià de Mar. Consulteu programa: http://coaliciopremia.blogspot.com Material polític: Em sembla bé que es faci un esforç autocrític al sí del meu partidet (ICV) arran del debat de les aigües (tema que dóna peu per contemplar una inflació sobrenatural d'experts en la matèria). Si la situació és excepcional, com es diu, i les mesures també ho seran, preguem per la seva efímera vida i per què no ens fiquem en una guerra de propietats privades i col·lectives (no m'agrada que els pagesos diguin que l'aigua és "seva", ni tampoc m'agraden els reduccionismes injustos aplicats damunt dels sectors reivindicatius). Ja hem parlat prou de les males maneres comunicatives i metodològiques del conseller del ram que, de tant vessar-la, han inundat el microcosmos del seu propi partit, el nostre. Espero que la nostra direcció -d'ICV-EUiA- hagi captat el decensís general que viu la base iniciativera i euista (més a causa de formes que de continguts). Dit això, que l'assemblea nacional d'ICV ens serveixi per posar nom i cognoms al nostre futur polític. Que serveixi per fer-nos el balanç, l'inventari de límits i el que calgui i, sobretot, que l'actualització de propostes i la recuperació de l'esperit crític i sociopolític vagin acompanyades de dirigents renovats i bentrobats. El "problema" d'ICV no és la sequera i la seva gestió, és més aviat el paper subaltern que tenim dins d'un govern que condiciona seriosament el projecte d'esquerra transformadora que ens convé recuperar. El més aviat possible, si pot ser. Material esportiu: ara que s'ha demostrat allò de que ser "més que un club" és un deliri paraesportiu, em conformo amb gaudir de la segona divisió britànica i seguir d'aprop les inclemències del meu equip: el Crystal Palace FC de Londres. Mireu com les gasta la Penya Bogarde de Premià de Mar...http://www.penyabogarde.blogspot.com i deixem que els clubs de futbol siguin només el que haurien de ser: ni més ni menys que clubs. Material sonor: dos apunts sonors de primera categoria. Un cap de setmana en companyia de la música de Sun Kil Moon és del tot recomanable. En temps de pirotècnia, els Sun Kil Moon claven balades especialment arriscades. Visiteu el seu web: "sunkilmoon". Si es pot fer un judici de valors subjectiu i interessat, diré que Sun Kil Moon, en format acustic, és de les millors coses que m'han entrat per les orelles darrerament. Molt subjectiu, que consti. I posat's a explicar altres textures musicals de cap de setmana, parlem de Gregory Isaacs. Geni i figura dels clàssics jamaicans que ens va regalar un concert intempestiu de diumenge a l'Apolo de Barcelona. Què tindrà la sala Apolo que ha acollit els millors concerts que he presenciat darrerament, cas de Lambchop o Joe Henry? Un gust aquest Isaacs, veterà de veu delicada i d'execució inextremis que va transmetre reggae roots ortodoxament acompanyat per una banda jamaicana 100% en una sala vaporosa, atapeïda de fum còsmic i degudament ambientada i festiva. Maig!

06 de maig 2008

Paul Weller arriba a la cinquantena, Kevin Ayers està en plena forma i el maig del 68 s'explica des de Premià de Mar(x)

Entre la fotografia superior i la que teniu més avall trobem un Paul Weller amb els 50 anys acabats de sumar i el Paul Weller de The Jam a la segona meitat dels anys setanta. Ho va dir l'any 82 i ho ha confirmat aquests dies: "Sempre seré Mod". El Submarí Seaview felicita els 50 anys de Paul Weller i recomana una visita a la seva discografia amb The Jam, The Style Council i com a solista. Weller va catalitzar el retorn Mod dels setanta i és un entusiasta divulgador de les senyes d'identitat que ens configuren. El que compta és l'estil. Ens saluden cinquanta anys de scooterisme, parka, pork pie hat, desert boots, pop art, soul, r&b, northern, reggae, power pop i psicodèl·lia. I és que sempre, -sempre-, serem mods, enfilats al tocadiscos, despreocupats per la moda, intempestius com som, defensant l'estil i la hegeliana màxima de l'estètica és essencial. Els meus 50 estan a 1 any vista. Ready, Steady, Go!
Aquest interludi sonor, dins d'un blog tot terreny, ens porta la figura de Kevin Ayers. Un outsider intempestiu que ha fet nombrosos treballs de pop brillant i arrelat en la gran tradició dels anys 60-70. Ayers torna amb un treball formidable, The Unfairground, que inclou 10 peces d'orfebreria pop de primera divisió. Res a veure amb la trivialització del concepte pop que vivim i suportem. Com Weller, Ayers té clars els paràmetres i el sentit artistic de la cançó rodona amb producció mesurada, gens de pirotècnia MTV i moltes dosis de tradició. Kevin Ayers va facturar la primera psicodèl·lia amb Soft Machine i els Floyd de Syd Barrett (aquells light shows a UFO Club, llegiu: Blancas bicicletas, llibre de Joe Boyd...el millor assaig sobre el pop de tots els temps?). Pura dignitat en temps de mixtificació i opulència.
Aquest interludi sonor inclou unes referències disperses. Si uns canten allò de "per quan vingui un altre juny", altres optem -ara que és mes de maig- per un "per quan vingui un altre maig", amb la mirada fixada en els 40 anys passats d'aquell 68, que inclou registres de revolta, de record, de frustració i de projecció. Ho toquem ben aviat, monogràficament, a La Coali...el programa d'actes està a: http://coaliciopremia.blogspot.com .
Farem un maig de format espectral.