28 d’abril 2008

DE L'APOTEOSI NIMBY AL PRIMER DE MAIG, PASSANT PER THE LAKE DISTRICT





Un article a El País (28-4-08) de l'urbanista i geògraf Jordi Borja -el David Harvey (*) de Barcelona- repassa magistralment la cara B de la guerra de l'aigua i aporta noves línies d'atenció. Borja estalvia un article pendent a aquest Submarí Seaview.
L'aigua no és el meu fort. A grans trets, l'articulista alerta sobre els conflictes d'interesos arran de la sequera i prioritza la recerca d'una nova cultura de l'aigua per damunt del conflicte existent. El conflicte d'aquests dies presenta molts fronts. El front polític empeny dinàmiques de xoc. Ja s'ha parlat prou -i amb raó- de la mala gestió del conseller Baltasar (tot sigui dit, un més dels que no han estat a l'alçada, un més enmig del caos).
Com que la casa es va començar per el terrat, ens arriba tard la consideració d'excepcionalitat d'aquesta sequera, just quan els sectors en conflicte han mostrat totes les cartes. Després del desgavell metodològic, assumides les condicions d'excepcionalitat, ja comencem a veure certes polítiques resolutives.

Temps d'
apoteosi Nimby, l'apoteosi del "en el meu patí del darrere, no!". Les dinàmiques nimbies travessen tots els sectors. Regants que traginen amb la seva aigua, comarques enfrontades, laberints polítics al descobert. Tothom té la seva raó. Tothom es posiciona en funció de l'altre. El govern de la Generalitat hauria d'assumir críticament les errades del Baltasar. ICV-EUiA ha d'assumir que el conseller ha perdut reiteradament els papers i que s'ha enfrontat amb gent de la pròpia coalició. La plataforma de l'Ebre, comprensiblement enfadada, podria combinar protesta i proposta (protesta justificada, proposta desitjable -més enllà del "no i prou"- en temps d'alternatives) i, especialment, el conjunt polític s'hauria d'esmerçar en la recerca comuna de solucions tècniques d'excepcionalitat. Dit això, després de tantes relliscades semàntiques, sembla ser que acabarà prosperant la figura inteligible de que la controvèrsia entre" transvassament sí o no", es pot superar per un efectiu "excepcionalitat sí o no" i, en cas afirmatiu, convenir en el seu caràcter instrumental i efímer; la qual cosa ajudaria a una futura nova cultura de l'aigua que integri posicions divergents en favor d'un mínim comú denominador. Quina oportunitat més clara ha perdut Baltasar!

El debat -en clau ICV- està animant força gent a plantejar idees de rellançament polític i social. Com que diuen "que no hi ha mal que per bé no vingui", assistim a una doble lliçó: assumir que tothom té ombres i la necessitat de socialitzar la crítica activa. Consulteu a:
http://www.verdiroig.blogspot.com el blog del debat ecosocialista de base.
(*)
David Harvey: el geògraf marxià de la primera divisió anglosaxona. Llibre bàsic, Espacios de Esperanza (Editorial Akal).

A la cantonada el
Primer de Maig. El dia internacional de la classe treballadora. Enterradors professionals: Encara hi ha classes. Des de Premià de Marx ho escrivim així:
http://www.coaliciopremia.blogspot.com el blog de la Coali.
Banda sonora de la diada del Primer de Maig:
BILLY BRAGG, una discografia roja i obrerista!

Sense que ho marqui la sequera, el Submarí Seaview, fa via a Anglaterra. Entrada de maig al nord d'Anglaterra, al
Lake District dels poetes, al nord del futbolístic i industrial Manchester. El Primer de Maig, jornada electoral municipal...suport d'aquest blog a la LEFT LIST, als rojos del SWP en coalició. Ahir, al Victoria Park de Londres, milers de lefties clamaven contra el racisme amb la música de The Good The Bad & The Queen, la banda de Paul Simonon (ex-Clash). Internacionalisme.
Cliqueu:
www.swp.org.uk

22 d’abril 2008

Música de baixa fidelitat i d'alta intensitat



Diego A. Manrique advertia a El País sobre la decadència de les disqueries. Les disqueries estan de baixa i amb elles està de baixa l'espai social del negoci dels discos i les músiques. La darrera estada del Submarí Seaview a Londres, ciutat-disc per excel·lència, confirma aquesta sequera. Una sequera de vinil i de compact disc, sense interconnexió de xarxes ni transvassaments. La resistència s'organitza, però, i es comença a dibuixar un circuït soterrat d'intercanvi i compra. Aquest món paral·lel té els seus espectres i les seves aparicions. Ja sigui per l'efecte d'una moda o per la necessitat de sobreviure, tornen les cançons despullades, els formats directes, l'esperit fantasmal d'alguna veu que apareix per la finestra i ens visita. Un miracle espectral es fa realitat quan escolto Vashti Bunyan. La Bunyan és una figura perduda dels primers seixanta, quan el folk i el Swingin'London metabolitzaven les primeres passes de l'explosió pop. Espectres fascinants, figures intempestives i algun impostor, reinventen una escena perduda. Des de la molt perduda Vashti Bunyan o dels fenomenals Fairport Convention (divisió britànica) i The Band, Neil Young o Bob Dylan (divisió americana) fins al catàleg actual dels Wilco, Mica p Hinson, Giant Sand, Iron and Wine, Lambchop, the Felice Brothers i companyia, alguna cosa està passant. Com passarà el dia que la resistència proclami l'estat d'excepció discografic i, ben segur, tornem a les cambres ocultes, a les llums vermelles i a la botiga imaginària. Tot això ho penso tornant del concert de Mica p Hinson a la sala Bikini. Des del desconcert d'un concert in-concert efectuat en un espai gens folk, gens rock, i massa edificat. La rèplica, matinera, perduda totalment en un espai incert, caiguda del cel, és la veu de Vashti Bunyan. La de la foto. Aquesta nòia amb guitarra asseguda a Picadilly Circus. El temps de les guitarres.

Telex:
diada de Sant Jordi

He pogut comprovar com els autors que llegeixo aquests dies no signen llibres a les parades de la Rambla. No em consta la presència de Charles Dickens, Karl Marx, Carson McCullers, Gilles Deleuze, Robert Crumb, José Luís Pardo, Terry Eagleton, Robertson Davies, John Cheever, Joe Boyd, Jonathan Coe i tutti quanti. Sis d'aquests, però, admeten visites en els seus respectius cementiris.
Ai! La literarura! Ai! La societat literària!

17 d’abril 2008

REPENSAR ICV

Robert Crumb marca la línia hipnòtica del poder...s'acosta el saló del còmic...Aquest article està dedicat als companys i companyes d'ICV de les Terres de l'Ebre als quals animo a continuar la feina en favor d'una cultura de l'aigua basada en la sostenibilitat i la racionalitat. Baltasar, més que dimitir, ha de ser destituït.

No queda bé aprofitar la crisi de l'aigua i la mala gestió del conseller Baltasar per parlar d'altres temes que afecten ICV. Tot i això, els darrers esdeveniments em fan pensar en el que ens passa a la gent d'ICV. Patim una mala política de comunicació interna i externa que, acompanyada de decisions polítiques inesperades i erràtiques, ens porten a una situació de desafecció evident entre la militància i de separació conflictiva amb l'entorn sociopolític que ens ha donat suport els darrers anys.

El tripartit fase 2, fase Montilla, ens ha portat a un pacte de dos (PSC-ERC) per fer un govern de tres. ICV-EUiA no ha fet valer la seva força després dels resultats positius (de 9 a 12 diputats) i no es visualitza massa, ni tan sols en forma de segona vicepresidència al sí del govern. El capítol del regal enverinat (o substància psicodèl·lica) d'Interior deixa sense perfil polític a Joan Saura que, en comptes de presidir el partit i marcar paquet, queda encotillat en el Montillisme presidencial. Els esforços de Salvador Milà per fer polítiques mediambientals i d'habitatge resultaven molestes a Maragall i l'establishment i, amb baixada de pantalons i calçotets incorporada, es va substituïr el maresmenc tot terreny per Cesc Baltasar. Del Baltasar, versió 2008, no cal dir gaires coses més (ha provocat la participació més alta de comentaris d'aquest blog, per damunt de 100!). Tot afecta.


ICV ha de restablir prioritats, ha de consolidar la seva coalició amb EUiA i EPM, ha de valorar si això del tripartit fase 2 surt a compte i, sobretot, ha de reorientar la seva identitat i pràctica sociopolítica. La feina que es gira és enorme. Com a mínim, es necessiten canvis de direcció, canvis que estimulin la gent, es necessita motivar l'entorn i mostrar que una esquerra alternativa és necessària i té espai. Aquesta esquerra no pot ser, però, un apendix del PSC i un aparell paralitzat davant d'una realitat en moviment.

El problema no és només el cas Baltasar. El problema arrenca, com a mínim, d'un acord nefast i minimitzador de la nostra força. El pacte del Tinell (tripartit fase A) obria un procés molt important. ICV entrava a governar i creixia entre els sectors més propers i exigents. El govern d'Entesa (tripartit fase B) representa la dispersió, la desafecció i la frustració de moltes expectatives.El futur d'un govern d'esquerres, el dels encontres a la tercera fase (tripartit fase C), dependrà del que representi cada força, de les seves singularitats i, per damunt de tot, del que vulguin els votants.

Parlant de votants i de vots, de continuar en aquesta línia, pot passar que el futur ens porti un abstencionisme actiu i directe i, fins i tot, una reedició a la catalana del sentit utilitari del vot: davant la barreja ICV-EUiA, ERC i PSC, molts poden preferir l'original guanyador (la marca politicomediàtica socialista) que la còpia perdedora (una ICV desdibuixada). No és descabellat, és una tria esportiva, competitiva i fàcil de vendre. Els grans en saben.

Convé fer un seriós exercici de balanç i, sobretot, de canvis multidireccionals.

Un blog recull opinions, propostes i reflexions entorn dels canvis a ICV:
http://www.verdiroig.blogspot.com

Banda sonora:
NICK CAVE, MICAH P HINSON, WIRE, YO LA TENGO, KEVIN AYERS, MEDESKI MARTIN & WOOD, THE POSIES, THE FELICE BROTHERS...

Lectures en marxa:
BLEAK HOUSE (Charles Dickens), MIL MESETAS (Deleuze & Guattari)...

Dvd's: SYMPATHY FOR THE DEVIL (Godard) i MILOU EN MAYO (Malle) -tot preparant l'homenatge al Maig del 68 que preparem la Coali roja i verda premianenca-

10 d’abril 2008

ITÀLIA, TORNEM-HI AMB EL BIPARTIDISME...I TORNA BERLUSCONI!



Torna Berlusconi, Rei d'Itàlia...fracassa Veltroni i peta l'esquerra roja i verda...
La primera asfixia per la SINISTRA ARCOBALENO, és a dir, la coalició d'esquerres italiana que agrupa verds, comunistes i independents, en un intent de consolidar un pol alternatiu al bipartidisme. Un projecte interessant i minoritari que afronta la polarització i la seva pròpia debilitat (em sona, com a casa).
Què passa? Les coses clares, Berlusconi és la dreta més salvatge d'Europa (en la línia del PP, naturalment) i la seva alternativa és Walter Veltroni. Veltroni encapçala el Partito Democratico (PD, exDS, exPDS, exPCI), un partit hereu (en bona part) del mític PCI i que ara es presenta desmarcat del referencial esquerrà i lliurat del tot a un matx bipolar amb el terrible Berlusconi. El viatge de Veltroni és el que va de Gramsci al progressisme light i inclou tota mena de personal, des d'estaments de la patronal i del sindicalisme fins a democristians i excomunistes, el model està inspirat en el tarjet demòcrata dels USA. És una opció, la més sòlida, davant Berlusconi.
Dit això, Itàlia ofereix altres perspectives, més que electorals, decididament sociopolítiques (i poc reeixides en vots) i aquestes prenen forma al sí de la SINISTRA ARCOBALENO. Els rojos i verds ho tenen, com a casa nostra, molt magre. El bipartidisme és el que és. Us sona? Una edició transalpina del "si tú no vas, ellos vuelven". Itàlia avança per el camí bipartidista. Berlusconi fa ideologia. Veltroni experimenta. Les idees d'esquerra necessiten projecció social. Tot això em resulta familiar. Més que bipolar, veig una Itàlia neoberlusconitzada i post-republicana.
Si fos italià votaria SINISTRA ARCOBALENO
(és a dir, desapareixeria del mapa i em culpabilitzarien de "fer el joc a la dreta"). Berlusconi guanya... Itàlia ja no és el que era. Aquell PCI! Aquella esquerra! ...
DARRERA HORA:Tancament dels col·legis electorals: la tele ho confirma, Berlusconi arrassa, Veltroni cau i Sinistra Arcobaleno es fot una pinya de l'estil ICV-EUiA. Som així, llatins i demolidors.

HOLA POPS !
Dimarts 15 d'abril a les 9 del vespre (ràdio premià 95.2 fm) arribem a l'edició 200 del programa Sound System. Estem de celebració. 200 programes dedicats amb entusiasme a la cultura sonora més intempestiva, autònoma i rotunda. Les nostres seccions han repassat arxius sonors de soul, funk, jazz, música llatina, afrobeat, estils jamaicans, blues, pop, rock...Hem visitat molts països. hem rebut visites de tota mena: Martí Rosselló, Ferran Pedemonte, Joan Sol, Carles Solé, Núria de José, Dani Buendía, Rafel Vallbona, Esteve Genís, Penya Bogarde (Egea-Almar), Enric Almar, Juan Navarro, Estanislau Verdet, Paz Padilla, Xavier Traïd, Puigbó, Jordi Tria, Jaume Llenas, De la Vega...i molts més. Volem fer un recordatori a dues visites significatives, dos soundsystèmics desapereguts: Jaume Batlle, l'alcalde amic, i Dario Giménez de Cisneros, geni i figura.

Escolteu-nos dimarts! Som en Ramonet 77 i l'Àngel Pagès amb la col·laboració especial de Xavi Traïd.
VISITEU-NOS A:
http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/

El debat sobre l'aigua, sobre ICV-EUiA, sobre les
guerres metològiques d'aquests dies, es pot continuar a l'article anterior, just aquí sota, on perdura un fòrum animat i concorregut...