28 de març 2008

HOME A L'AIGUA ! SÍ, MINISTRE !

Aquest nano de les ulleres és en Micah P Hinson. La pluja d'etiquetes sobre la música d'aquests nous trobadors és excesiva (post-folk, revival, etc.). Hinson és part del moviment regenerador d'una certa tradició folkie americana que inclou altres microsistemes com ara Iron & Wine o M Ward. Són la sèrie B d'una suposada pista encapçalada per Lambchop, Wilco, Richmond Fontaine, Giant Sand o Calexico. La cosa és intimista, Lo-Fi (ouf! Low Fidelity en contraposició a la saturació High Fidelity) i molt elemental. El Micah P Hinson ens visita aquest abril a Barcelona. El Submarí Seaview el contemplarà.
I aquest altre nano és Adam Green, jueu de Nova York, cantant de registre polivalent, showman desdentat i autor d'un darrer disc que va perfecte per esperar la pluja que la Moreneta ens enviarà gràcies als senyals de fum de l'inefable Baltasar. Dies de música gris dalt del cotxe. Dies de música inclassificable. Entre el Hinson, el Green, el Nick Cave o els Felice Borthers, les hores sonores conviden a la pau portatil i intercanviable (com el programa SOUND SYSTEM que fem els dimarts a les 9 a ràdio premià...i que aquesta setmana dediquem al funk africà i a la sèrie B de la llatinitat colombiana: 95.2 fm!!!)

En temps de desproposits polítics i comunicatius (dels qual el Cesc Baltasar és part i no ho és "tot"), convé reivindicar la fantàstica sèrie d'humor polític YES, MINISTER (Sí, ministre). Aquella sèrie era una passada i ara es pot adquirir a les botigues en format DVD. Al costat de la graciosa, tonteta i inofensiva Polònia, el serial de Sí Ministre ens recorda la capacitat invectiva del millor humor: sense sigles, sense agendes. Un humor que toca la substància mateixa de la política, les seves estructures discursives i els seus tics teatrals. A la foto, els tres protagonistes de la sèrie, que poden ser el mateix Baltasar, un director general i un secretari, llegint la premsa "amiga" (La Vanguardia). És humor. Sobretot, que no ens falti l'humor. ICV-EUiA necessitem un revulsiu. Sense remor i, si pot ser, amb humor. Dit això... que no es pensin els altres polítics que Baltasar és el "tot", la reconsagrada incompetència vé de lluny i traspassa sigles i governs. Bona pluja a tots!




El dibuix de Robert Crumb, tot i que és un autoretrat de l'insigne ninotàire, és la viva estampa de com ens trobem una bona part dels adherits i adherides d'ICV davant del show de l'aigua. Definitivament necessitem molts canvis! (i, sobretot, sentit de l'humor a prova de tsunamis i sequeres).

Ho reconec. El tema de l’aigua no és el meu fort. Dit això, la que està organitzant el conseller Baltasar amb el projecte del trasllat d’aigua del Segre, amb formes i maneres del tot impresentables, em preocupa de manera doble.

El primer motiu de preocupació és que no em sembla massa adient de cara al que anomenem “nova cultura de l’aigua” que es proposin actuacions que reincideixen en el que, en ocasió del desviament de l’Ebre, eren motiu de queixa justificada per part de sectors amplis de la població, de les institucions, de la pagesia i de les plataformes ciutadanes. La sequera és evident, les solucions del tot complexes.

Les evidències i les solucions requereixen molta capacitat de diàleg, de comunicació multidireccional i de relació constant amb els sectors que poden aportar les seves consideracions (des del món acadèmic i tècnic fins als àmbits diversos de la producció agrícola, passant per les entitats i grups que s’estan pronunciant aquests dies). Baltasar incomunica. Ho dic clarament, en matèria mediambiental i d’habitatge, enyoro Salvador Milà. En Milà molestava a tot l’establishment econòmic i fàctic (bon senyal) i Maragall, sensible a aquests prohoms, el va treure del govern. Baltasar incomunica. La seva fotografia amb l’empresari constructor Reyna, va ser una errada nefasta en la culminació d’una llei d’habitatge bastant positiva en la qual hi intervenien sectors amb més dret a la fotogènia política (sindicats, per exemple) que no pas aquest home de negocis. Amb l’aigua, que no és el meu fort, tornem-hi amb les males maneres. No ho dic jo. Ho diuen els companys i companyes d’ICV de Lleida amb veus més autoritzades (i enteses) que la meva, com ara el diputat infatigable i heroic Francesc Pané.

La feina bruta del tripartit passarà factura electoral a ICV-EUIA (aquesta és la meva segona preocupació, segona i secundària). Que no pateixi Montilla, el PSC és una màquina electoral que es creix davant de les adversitats (mireu el tsunami de les legislatives, envoltat de crisis d’infrastructures). Que no pateixi ERC. Prou en tenen, aquests darrers, amb resoldre la seva divisió amb un salt mortal sense compromisos en direcció al 2014, l’any de la proclamació de la república independent de Catalunya.

Avui no tocaré l’altra pota del pastís de govern d’ICV-EUIA, doncs, com em passa amb l’aigua, de policíes, lladres i serenos, no en soc expert (ni ganes).

La preocupació preferent, però, és que la cultura de l’aigua ha de ser part primordial d'una visió diferent de les coses en matèria ambiental i, perquè no, cultural i civilitzatòria. Les cultures de resposta a les situacions complexes necessiten concurrència de sectors i cap marge a la improvisació. Per parlar d’aigua, s’han d’escoltar les opinions dels tècnics, dels experts, dels acadèmics, dels ambientalistes, dels pagesos, dels consumidors i de les institucions del territori. De passada, els que no entenem de que va de tot plegat, acabarem tenint una mica més de cultura. De cultura de l’aigua.

Aquestes dues preocupacions, per ordre, em suggereixen que no és feina dels militants d’ICV haver de fer o haver de defensar la feina mal feta del conseller de torn. Tenim agendes socials molt properes per atendre. Ho fem de manera altruïsta.

22 de març 2008

Benvinguts a la primavera espectral







Tornant de Londres es divisa una primavera poblada d'espectres, vaixells a la deriva, subterranis i laberints.
Espectres musicals: Fins i tot a Londres, les botigues de discos van tancant asfixiades per el món digital i, sincerament, fa pena.
Espectres polítics: Als lectors d'aquest blog que van votar la cosa utilitària els emplaço a que em diguin quina utilitat té el bipartidisme mediatic i partidista que vivim. Espectres literaris: De debó, llegir Bleak House de Charles Dickens és un plaer superlatiu habitat per mil personatges incandescents en tota mena d'indrets boirosos.
Vaixells a la deriva: Musicalment, per exemple, el factor eurovisiu pretesament replicat des de la transmutació del vell freakisme en base a un esperpent reincident que torna a a eurovisionitzar la vida... Deriva política: La que pot viure ICV, si no encara la seva assemblea nacional amb totes les llums obertes davant d'una revisió necessària de la sobredosi institucional, del divorci amb el carrer i de l'aggiornamento de l'ecosocialisme alternatiu al relat capitalista contemporani. Temps de necessari relleu a la direcció i no només en clau generacional.
Dels subterranis i dels laberints en parlarem aquesta primavera. Subterranis sonors en els 200 programes Sound System. Laberints sonors, com les melodies americanes de Clem Snide, Iron & Wine, Richmond Fontaine.
Laberints nocturns, com el cementiri londinenc de Highgate on, desconcertat, dorm l'avi Carles, Marx (off course!) que es contorsiona davant les notícies que arriben de Xina. A Xina es confirma el règim de la més bèstia tergiversació de l'ideal comunista. A Xina es practica el capitalisme depredador, contaminador, explotador, productivista. La tirania per decret des del Tibet fins a Shangai. Una peça de metall pesat dins del cicle més foll de la reinvenció capitalista. Anècdota capitalista barcelonina: Aquesta setmana, la Casa Asia ha organitzat una sessió de suport a l'economia xinesa a l'Africa. El capitalisme made in Xina compta entre els seus entusiastes catalans als ultraliberals Piqué i Sala-Martín. Defensen el nou curs xinès a l'Africa. Personatges que demanen llibertats per Veneçuela o Bolívia i que, cofois davant del Yen, no ho fan extensible a la política xinesa. El que compta és el caler. Espectres.

Espectres de Marx (d'en Carles, el contorsionista, que s'aixecarà de la tomba londinenca, cabrejat per l'estat del seu llegat i ens repassarà a tots plegats per no haver fet els deures).

10 de març 2008

PLEGUEM ? LÍNIA DE FUGA I CATARSI !

Ens marquem un loop constant i, com tots els darrers anys, tornem a casa nostra, tornem a Islington (Londres). Jordi Tria, Ramonet 77 i un servidor. Allí muntarem un agencement multiplicatiu de conspiració gastronòmica take away, política distant, música intempestiva i futbol esòteric.
Fins ara, boys and girls!


Els esdeveniments capgiren les fotografies. Es fa necessari un mapa. Cal una cartografia bàsica. Capturo una frase que apareix a 1000 mesetas, obra magna i magmàtica del tandem Deleuze-Guattari. Els autors ballen amb una frase d'una cançó que canta Ana Karina a Jean-Paul Belmondo. Extreta de Pierrot le Fou, peli de Godard. Inscriuen el fragment de la cançó en la teranyina i escriuen:
¡ Haced rizoma y no raiz, no plantéis nunca ! ¡ No sembréis, horadad ! ¡ no seáis ni uno ni múltiple, sed multiplicidades ! ¡ Haced la línea, no el punto ! La velocidad transforma el punto en línea. ¡ Sed rápidos, incluso sin moveros ! Línea de suerte, línea de cadera, línea de fuga. ¡ No suscitéis un general en vosotros ! Nada de ideas justas, justo una idea. Tened ideas cortas. Haced mapas, y no fotos ni dibujos. Sed Pantera Rosa, y que vuestros amores sean como los de la avispa y la orquídea, el gato y el babuino.
VISITEU: http://www.premiademarx.blogspot.com

Telex del dia després.
Happy Mondays
. Una banda de Manchester arxivada i recuperada. El fons musical d'aquest dilluns de ressaca electoral, de tsunami bipartidista i de ganes de capturar altres punts cardinals de la política.
El blog d'un quadre mig comarcal d'ICV ha de començar amb una declaració de lider polític convencional i calculador? No pas. Espero una nit electoral impossible en la qual els liders standarts deixin de calcular en excés i practiquin la màxima del poc i clar. Heus aquí el lacònic i admirable ho deixo de Gaspar Llamazares. Dit això, els riscos del bipartidisme estan a la vista, els resultats a la pantalla i la sensació de travessa del desert del tot assegurada (la nomadologia en el sentit Deleuze, hauria de formar part dels territoris de la identitat minoritària i inestable del que queda d'esquerra de l'esquerra).
A banda d'una dada tècnica (ICV perd per 600/700 vots un escó i les candidatures amb el sol-solet verd n'obtenen milers de manera clarament errònia), els resultats de la coalició ICV-EUiA marquen una caiguda considerable i una trencadissa de l'espai sociopolític que s'anava consolidant (el cas IU és encara més bèstia). Vist així, convé canviar coses i persones. Tot i la didàctica campanya entorn d'en Joan Herrera i d'un programa ben treballat, el bipartidisme accentúa el caràcter minoritari de les forces redundanment minoritàries. El relleu de l'equip dirigent d'Iniciativa és, com a mínim, necessari i cal que es faci, sense culpabilitzacions i sense retrets.
El bipartidisme és així. I els petits, com sempre, viuran allò del construction time again (cançó de Depeche Mode) o de l'autodestrucció perpètua. Atents, doncs, a la desinflada d'ERC i a les caigudes generals dels micropartits de les perifèries del vot. I no oblidem un tema, els salvatges d'ETA també han fet la seva peculiar campanya. He començat amb la música de Happy Mondays. Feliços siguin els dilluns, l'endemà de totes les eleccions.
Pleguem? No crec, en tot cas que comenci el nietzschià etern retorn. Accionem el tocadiscos: Happy Mondays des de Manchester. Comença la setmana anglesa (dissabte aquest blog vola a Londres). Felicitats als de la Catalunya optimista. A veure si ens contagien. Ho reconec, la Chacón em cau fatal. Posat's a valorar somriures socialistes, enyoro el d'un tal Pasqual.
Però...i si pleguem?

Tèlex a tres dies del tsunami.

La traca post-electoral s'encen per barris. Els gegants del bipartidisme politic i mediàtic han assolit el principal objectiu: la simplificació progressiva del mapa dels partits. Això sí, uns han guanyat i altres han perdut. El que compta, però, és que es consolida la figura de les eleccions enteses com un matx a dos, un partit de partits, una finalíssima, un esdeveniment que mobilitza la majoria d'electors i els convida al Derby. L'abstenció és la banda incerta del campionat (inclou abstencionismes
a consciència). La traca esclata a can ERC. La vida interna d'IU viu un nou capítol d'implosió i a ICV es respiren aires de canvi necessari combinades amb prudències de tota mena davant d'una situació molt difícil.

07 de març 2008

SENSE POR

Els de la Catalunya optimista ens demanen que votem socialista per derrotar el PP. Quina por! No cola. Les eleccions del diumenge poden coronar un bipartidisme espanyol a l'americana, en el sentit més populista del terme. El tsunami bipolar facturat per les coalicions político-mediàtiques, està portant la democràcia política a cotes insuperables de simplificació i banalització. Material sensible, en temps de reflexió i decisió. Parlem-ne.

La democràcia és millorable. La democràcia és imperfecta. Els partits no ho són tot. Les eleccions són importants. Les eleccions, però, no expressen la totalitat de les representacions socials. Dit això, es pot anar a votar i ens podem presentar, si volem. Les esquerres no són només els partits que s'autodenominen d'esquerres. Les esquerres s'expressen de moltes maneres: socialment, culturalment, orgànicament. Les esquerres són plurals.
La dreta espanyola (i la catalana) expressa uns interessos i els defensa. L'esquerra és plural. El PSOE ens vol fer creure que NO hi ha vida a la seva esquerra. L'esquerra, l'altra, viu i expressa propostes variades. Joan Herrera i Gaspar Llamazares, la gent de l'esquerra roja i verda, són una altra part (i no ho són de manera exclusiva) de l'esquerra política.
El PSOE vol tensió (zp dixit) i vol posar-nos la por al cos. Ho sento així, molts ho sentim així, el dia 9, SENSE POR passarem de les crides propagandístiques del bipartidisme.
SENSE POR, aquest blog demana el vot a Joan Herrera, el vot a la coalició ICV-EUiA. L'endemà del dia 9, seguirem fent feina social, cultural i política per canviar les coses, per marcar la línia d'un projecte més ampli de transformació (més enllà, però no en contra, dels partits que el vulguin i, sobretot, amb la brujula orientada socialment).
La reflexió va per aquí, per el territori dels matisos, dels errors i dels encerts.
Que no ens vinguin amb mandangues!

03 de març 2008

DIMENSIÓ DESCONEGUDA (5) DIMENSIÓ ELECTORAL (0)






Dimensió desconeguda.
Premià de Max. El senyor gros segueix llegint a totes les hores i en tots els indrets. Un grup ecosocialista entra a la zona zero de la dimensió desconeguda i emet misatges electorals en favor del candidat guanyador: Joan Herrera. Una làmpara vermella d'Ikea (empresa de comerç injust relativament sueca i molt deslocalitzada) serveix de fons lluminós a una tarda d'agencement musical dels anys 60 (Northern Soul i Modern Jazz). Tot és possible, davant d'un tocadiscos ben proveït. Llegeixo (i miro!) un comic book de Peter Bagge: l'apocalipsi Nerd! I parlant de Nerdies... La Penya Bogarde de Premià de Mar assumeix la religió catòlica de manera irreversible...(mireu-la: penyabogarde.blogspot.com).

Dimensió electoral.
Joan Herrera la clava. El debat de TV3, divendres nocturn, és el moment Herrera. La Coalició navega contracorrent, parla de les exclusions socials, ho fa amb pedagogia, sense passar de puntetes (qui acostuma a anar de puntetes és la sempre optimista i bipartidista Carme Chacón). El PP ensenya les seves armes. La xenofòbia bàsica només té la resposta invectiva d'en Joan Herrera. Diumenge tindrem un resultat digne (i no estic parlant de Futbol).

Notícia marxiana: s'ha editat el manifest "5 tesis marxianes de Premià de Marx sobre les eleccions del 9 de març",el podeu llegir a:
http://www.premiademarx.blogspot.com

Darrera hora musical: reivindicar el retorn esperat del cantant maleït del power pop britànic: Edwyn Collins (darrer disc: Home Again). De bon matí és una meravella sobre rodes (és el xicot de la foto superior).