21 de febrer 2008

Enigmàtica actualitat. La por i el vot útil.



La banda sonora d'aquests dies es cosa dels recuperats The Posies, dels bojos Happy Mondays i de l'escindit instrumentista de Wilco, Jay Bennett (pren nota JTria...). Això és vida!

El vot de la por. Aquest és el missatge permanent del PSOE. La por al PP. Una por extensiva a tot allò que bellugui la fotografia bipartidista. El paradigma dual dels dos grans es construeix amb el vot a la contra. El PSOE no explica el seu programa. El PSOE ens parla del retorn dels prohoms del PP.

El PSOE té certa raó (tot i que no ens descobreix la sopa d'all): El PP, efectivament, és la dreta dura que amenaça amb el retorn al passat i a tot el catàleg de neoliberalisme socioeconòmic, cultural i polític. La raó socialista, però, té la seva trampa. Una trampa denominada por. El pressing de la por ens arriba en forma d'OPA hostil mediàtica i partidista.

Volen que ens caguem a les calces i, a més, tracten d'irresponsables a tots aquells que defensen altres vies de combat democràtic contra la dreta.

Fer front a la dreta no és una tasca acotada al món del PSOE. La resposta a les polítiques de la dreta (polítiques concretes i formacions polítiques variades) s'hauria de practicar des de molts angles: Des de la diversitat social, política i cultural d'aquells que volen polítiques destinades al foment de l'espai públic, de l'acció social pública, dels drets de ciutadania i de les múltiples formes de resposta al quadre social que vivim.

A més del PSOE, existeixen altres forces polítiques. A més de les "altres forces polítiques", existeix, també, molta gent organitzada que fa política de maneres menys institucionalitzades. Uns i altres, de maneres diferents, són esquerra, i junts NO TENIM POR. El bipartidisme és legitim. El que no és legítim és el recurs a la por. Això és, senzillament un recurs mesquí. No ens xupem el dit. A banda del PSOE, tenim moltes maneres de dir NO a la DRETA. Fins i tot, tenim maneres de fer política en positiu, amb programa i amb solucions.
Convé, també, dir que un potencial aliat del PSOE és del tot dretà i conservador (CIU, la coalició del segregador Duran Lleida).

No és cap secret dir que el Submarí Seaview votarà la coalició ICV-EUiA. Aquest submarí, sense por, vota per Joan Herrera.


L'enigma de les notícies més potents d'aquesta setmana es pot resumir en dos espais geoestratègics anomenats Cuba i Kosovo.

Un veterà dirigent es retira (Fidel Castro) i neix un nou estat (Kosovo), en temps de demolició fronterera (el mercat no admet fronteres, la gent no les necessita i les conjuntures polítiques les reestableixen o les clausuren en funció de les dinàmiques transnacionals).

L'any 1959 va culminar el procés guerriller i popular que acabava amb la dirtadura platanera de Batista, i començava la revolució dins de l'estat que combinaria elements de socialisme participatiu i descentralitzat amb receptes d'importació soviètica (aleshores encara hi havia qui pensava que la vella URSS era un estat comunista -quan era tota una altra cosa, lluny del que hauria volgut el propi Marx-). Malgrat tot, la crisi general, la guerra freda i tots els referents dels anys 60 van convertir la Cuba antimperialista en un referent polèmic però real enmig d'un procés general de lluites anticolonials al tercer món i, especialment, a l'Àfrica.

Dit tot això, no ens extendrem amb la relació coneguda entre els USA i el govern cubà i els altres aspectes més rellevants de l'efecte bloqueig, de les limitacions de drets a l'Illa o de les imperfeccions múltiples del funcionament de l'estat cubà (altrament, més o menys similars als deficits de molts estats veïns també colonitzats però per la banda anglosaxona, francesa o, encestralment, espanyola: Haití, Rep.Dominicana, Jamaica, etc.).

Ara es retira Fidel i es demanen reformes o ruptures. Es retirarà el bloqueig asfixiant dels USA? I, en cas, de que la revolució vulgui endegar una perestroika tropical, serà aquesta mesura digne del respecte i no intromissió dels "altres"?
He escrit "perestroika tropical", no ho he fet com una broma. La perestroika de Gorbatxov no va poder reeixir precisament perquè plantejava l'evolució "des de dins" i participativa del sistema en crisi.

Es tractava d'assajar una combinatòria elemental entre socialisme i democràcia. Lamentablement la única combinatòria que admet el capitalisme és aquella que combina mercat i democràcia. És a dir: Això de Cuba acabarà com el rosari de l'Aurora. El poble cubà necessitarà solidaritat (no retòrica, sinó cooperativa i material) per suportar la nova fase de bloqueig econòmic i per saber destriar el blat de la palla quan tot el món
civilitzat (?) els indiqui el camí. Un camí que mena únicament a la comunió entre democràcia política i mercat económic (capitalista, off course!).

Sobre Kosovo...que voleu que us digui! Una independència auspiciada per els Estats Units, amb el pretext de les aspiracions legítimes d'una societat castigada, com totes les societats balcàniques que han rebut de tots els costats (des de la nit dels temps) i, sobretot, des de fora del seu radi geopolític. No sé que dir.

15 de febrer 2008

5 anys del No a la guerra / Joe Henry a pocs metres

Aquesta fotografia apareix a la coberta del darrer disc del cantant, instrumentista i productor Joe Henry. La música d'Henry, com les imatges derivades d'aquesta fotografia, ens porten el blanc i negre intens dels Estats Units universals i musicals. Henry transita per la tradició folk i blues, emet soul i pren les formes dels outsiders de primera classe com Tom Waits, Rickie Lee Jones o les figures més intempestives del nou moviment americana (Lambchop, Howe Gelb, M. Ward...). Dit tot això, el tema Henry el plantejo arran de la seva memorable, intimista i directa actuació d'ahir dilluns (18 de febrer) a la Sala Apolo (la sala vella, davidlinchiana i única, la millor de la ciutat). En un escenari així, asseguts davant d'unes taules de bar, amb l'artista a pocs metres i el contacte directe (amb autograf i intercanvi de paraules, inclosos), es pot proclamar que l'espectralitat sonora és real, lluny del deliri dels esdeveniments paramusicals de massa. Una nit irrepetible, un espai irrepetible i, sobretot, unes cançons que perduren dins del cotxe, just el dia d'avui, que és meravellosament gris i humit.


Avui és la data que ens recorda que ja fa 5 anys del No a la Guerra globalitzat. 5 anys de les manifestacions multitudinàries arreu del món contra la guerra d'Iraq. Corren temps de guerra permanent, les categories clàssiques de la guerra han derivat en una guerra imperialista amb diversos punts calents i focus d'atenció de l'Imperi ("Imperi", concepte treballat per Toni Negri, en contraposició a la "Multitud" múltiple i diversidicada de subjectes). Ens toca desmuntar l'estigmatizació i l'estereotip que l'establisment i els media de l'adversari fan cada dia i en tots els ordres al voltant de conceptes com ara: pacifisme, ecologisme, igualtat social, etc. La lluita contra la guerra és una lluita contra l'agenda imperial, contra els plans del capital en la seva reinvenció sistemàtica, en el seu "anar fent camí" ocupant espais de negoci i explotació. Aquesta versió de la lluita contra la guerra es devalua amb les versions pintoresques i interessades de la pau entesa com un "bonisme", de l'ecologia com un "naturalisme" o de la solidaritat internacional com si aquesta es tractés d'un anunci multicolor.
Reactivar
el modus operandi de la multitud front l'imperi (permeteu-me la llicència a la Negri ), passa per combatre la simplificació dels valors, incorporar la "lluita del discurs" (Cedric Jameson, un referent sobre la cosa "del discurs") i contestar els sectors que desdibuixen el sentit anticapitalista del combat ecologista, pacifista, social i cultural. La lluita per la pau, contra els efectes del canvi climàtic, contra les noves formes d'explotació capitalista, contra l'hegemonisme mercantilista en l'ambit de la cultura, mereixen discernir el que és caricatutesc del que és substancialment matèria d'antagonisme. No ho oblidem, les esquerres (que no són només els partits i sindicats que s'anomenen així) han de guanyar el pols del discurs, també el del significat de la guerra, és a dir el de la vella i clàssica forma d'obrir mercat "en plan bèstia".
15 de febrer, una data d'agenda.

13 de febrer 2008

LA COSA PÚBLICA


L'educació pública és cosa sèria. De la mateixa manera que es demana a l'esglesia (tota mena d'esglesies) que no es fiqui amb les escoles públiques, cal blindar aquesta escola a prova de l'altra gran religió: el mercat. L'escola pública (i la sanitat, i tantes coses...) perilla i la maragallada d'aquests dies deixa la porta oberta als generosos instints del mercat. Només per això, la vaga del dia 14 és una vaga-vaga en defensa de l'estat de benestar (just quan aquest s'aproxima al malestar). El moviment sindical alça la veu, els sindicats i plataformes estudiantils també. El tripartit està dividit, entre els que tanquen files amb el conseller i els que qüestionen les seves formes i maneres. El debat està obert, segur. Les mobilitzacions bellugaran esquemes. El comunicat crític d'ICV és encertat però insufient. Els plans d'Ernest Maragall van directes a la línia de flotació de la cosa pública. L'espai públic necessita respirar. L'esglesia (les esglesies), com el mercat, tenen altres espais reservats. Qui vulgui fer negoci amb l'educació que no ho faci a costa de l'escola pública. Tot això sembla reduccionista i expeditiu. Tanseval. Ajornada la revolta, ens queda defensar el sentit públic de les coses més qüotidianes. Un comunicat de premsa crític (ICV) és poc. El govern d'entesa apunta crisi. Rectificar la maragallada és recuperar el nord. Fora esglesies i fora negocis dels serveis públics!
Ahir, dimarts, el Palau de la Música, es va omplir (2000 persones) per retre homenatge al Gregorio López Raimundo. El que fou secretari i president del PSUC, figura clau de l'antifranquisme, va rebre el recordatori col·lectiu de la família dispersa del vell PSUC: militants obrers, companys de generació, intelectuals, homes i dones de l'espai fragmentat del comunisme català. Ahir, de les sigles del PSUC, la més anhelada era la "U". La lletra que unifica. La necessària reunificació d'un espai que incorporarà tradició, actualitat, síntesi i nous corrents. La coalició entre ICV i EUiA és, almenys, un pas endavant. Convé facilitar les coses: L'esquerra hereva del PSUC serà roja, verda i violeta, i moltes coses més. Venim de lluny i anem més lluny encara.

07 de febrer 2008

ÉS QUAN HI HA BOIRA QUE HI VEIG CLAR. DICKENS-ENGELS-JORDI MERINO CONNECTION


"Tal dia com avui de l'any 1812, és a dir, un 7 de febrer, naixia a prop de Portsmouth l'escriptor anglès Charles Dickens". Així comença l'article que escriu avui en Jordi Llovet a EL PAÍS (en Jordi Llovet, mestre preocupat per la pèrdua de pes de les humanitats en el màtrix de la revolució cientificotècnica).
M'agrada divisar un oasi com aquest enmig del desert: Charles Dickens.

L'altre dia en una reunió de la meva coalició, algú es preguntava en públic "què va passar l'any 1848?" i, acte seguit, quan el company dubtós era informat d'un fet notori d'aquell segle ("el Manifest Comunista, coi!"), es ventilava el tema amb uns somriures i un "ouf!".

Els anys Dickens, -com els anys de la parella Marx/Engels en ple British Tour-, són els temps de la Gran Novel·la i de la gran narració. Els efectes colaterals de la revolució industrial dónen forma a la gran obra marxiana de Frederich Engels sobre la Situació de la Classe Obrera a Anglaterra. Dit i fet, Dickens posa lletra a les desventures del proletariat britànic, Marx les llegeix i la gent (molta) les llegeix.
Les obres de Dickens es llegien per "entregues" a les revistes i als diaris. Cultura de consum popular: Realisme i personatges inoblidables. El millor de Dickens, els personatges: gent molt mesquina, gent molt disortada, gent molt entranyable (tot sempre era "molt"): Uriah Heep, Mickawer, el club Pickwick al complet, David Copperfield...
Engels (i el barbut Karl) posava lletra menuda al rerafons del creixement capitalista, al rerafons dels burgesos amb puro i barret de copa. Aquesta dosi de realisme, tot celebrant i recordant Dickens, tot fent-ne publicitat (llegiu-lo, si encara no ho heu fet!), em fa pensar en el
realisme cínic dels nostres dies i amb l'atròfia muscular i cerebral de la nostre patètica intelectualitat (?) tertuliana, opinadora i conformista.

Qualsevol línia de text dickensià és portadora del sentit precís de les coses (de la boira, del pub, de la factoria, del carrer) i de les persones (dels homes i dones de la burgesia, del proletariat, de l'exercit, de la justícia, de les presons, del carrer, de l'esglesia, del camp).
Els nostres dies s'han convertit en un present enrevessat, en un màtrix infinit. Dickens, com Engels, "hi veien" a través de la boira. Escrivien novel·les i estudis. Avui, quan la boira ja no es troba ni a Londres, cada vegada s'hi veu menys.

El candidat maresmenc de la Coali ICV-EUiA a les eleccions de març en Jordi Merino, que no és Dickens ni Engels, escriu un article a la premsa comarcal que tracta d'una cosa del tot universal i gens habitual a la nostra polonesa societat/auca: La pobresa.
Cliqueu aquí:
http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=2553&tipus=1

VISITEU EL BLOC GERMÀ: http://www.premiademarx.blogspot.com
on hi podreu llegir l'article de Karl Marx sobre la pena de mort, una gentilesa de José Luís López Bulla a l'atenció de la familia marxista premianenca (i a la resta de families derivades o veïnes)

04 de febrer 2008

DIMENSIÓ DESCONEGUDA (4)



Tornem a la Dimensió Desconeguda. Avís als nouvinguts a aquest blog: La Dimensió Desconeguda és, senzillament, Premià de Mar. Dimensió Desconeguda. Un cap de setmana carnavalitzat i passat per la molt esperada pluja purificadora. Ja m'està bé que facin Carnavals, tot i que jo no ho practico. Intempestiu per vocació, com vull ser, no em fan el pes aquestes gatzares. Dit això, la Dimensió Desconeguda carnestolenca aporta nous capitols. L'endogamia d'alguns prohoms de la cultura festiva local s'ha marcat una polèmica per allò dels protagonismes, les programacions, les contraprogramacions i les subdivisions macrocoordinades de la gestió bàsica. Què hi farem! La Dimensió Desconeguda s'allunya dels dies de glòria.

La pluja acompanya la precampanya electoral. El cartell convergent que diu "A Catalunya no hi cap tothom" persevera i es multiplica. Tercera petició: Quan el faran retirar?
La Coalició d'Esquerres, tercera força política local -malgrat el curt circuït mediàtic-, vol batejar la seva seu. Ja fa un parell d'anys que s'han fet coses importants: tres pel·lícules, assemblees, nits electorals, conferències, la Jornada Anual, l'homenatge al Guti, el Dia de la Dona Treballadora, el Primer de Maig...i aquest local encara no té nom! Així les coses, el blog/web de la Coalició ha obert un concurs d'idees (http://www.coaliciopremia.blogspot.com) on es poden fer propostes.

Musicalment, estirant el fil, gràcies a la pluja, aquest cap de setmana ha estat intens. Les cançons extremadament tristes de Scott Walker (el període 60's ens el mostra fet un
crooner injustament poc reconegut), la celebració discogràfica dels 10 anys de la banda unipersonal EELS (no us perdeu els dobles cd/dvd recopilats en motiu de l'efemèride), les músiques disperses del segell Blue Note (que podeu descarregar dels enllaços del blog que fem en Ramonet 77 i un servidor: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com) i el rescat vinílic de rareses del meu arxiu: La banda holandesa de New Wave coneguda per el singular nom Gruppo Sportivo (com els clubs ciclistes italians), el saxofonista outsider Anthony Ortega i el període més distorsionat i salvatge del molt cerebral John Abercrombie.

Quin Carnaval! I, a més, futbolísticament, el Barça es reenganxa a la lliga i el Crystal Palace FC assalta l'ascens a la Premier. Carnaval? Carnaby Street! Què carai!